Les Entrevistes
Fotògrafa Marga Flores
Núria Martí i Lluch, una dona feta a si mateixa
Nascuda a l’Ametlla del Vallès l’any 1956. La seva vida ha transcorregut a l’Ametlla del Vallès a excepció d’un període de tres anys entre Menorca i Navarra.
Des de molt jove va adonar-se que li agradava fer massatges, interessant-se per tot allò que té a veure amb la cura del cos: "de prendre consciència del teu cos, i què és allò que necessites per posar-li el focus i rectificar allò que calgui". La seva afició la va convertir en la seva feina: fa més de trenta anys que està al capdavant del que ara és mar nua, espai multidisciplinar, compartint el seu lema de vida: "cuidar-me jo, per poder cuidar els altres, aprendre i ensenyar."
"És important posar vida als anys, no sabem els anys que viurem"
Quina ha estat la teva participació en la vida social del poble?
De jove vaig estar molt participativa en la vida del poble, amb una implicació tremenda en tota l'època de la transició, en aquells moments tot estava per fer i vam crear, l'esplai, el taller de teatre, una revista, l'associació de veïns del poble, l'única que existia, era de tot el poble, no n'existia cap més. Al poble hi havia moltes carències. Jo formava part d'un grup de persones que teníem ganes de fer moltes coses i sentíem la vitalitat, la força i sobretot el convenciment que podíem crear un poble nou, construint noves arrels pel municipi que volíem. Ens va tocar viure l'època de trencar motlles i teníem tota l'empenta per crear un futur millor.
Quins han estat els teus estudis i quina és la teva ocupació actual?
Ara en diríem un Grau, en aquells moments vaig fer Formació Professional per a poder continuar al despatx de l'empresa familiar, però això no m'interessava prou i paral·lelament vaig fer una formació de quiromassatge simplement perquè m'agradava, més tard aquesta afició es converteix en la meva ocupació i després vaig anar ampliant la meva formació en altres tècniques.
En el camp de l'exercici físic la meva formació va ser molt més autodidacta, aprenent d'aquí i d'allà. Començant per l'escola d'estiu de la Rosa Sensat, fent cursos i tallers que tenien a veure amb el moviment, ho esperava amb moltes ganes, perquè era d'on m'alimentava i anava traient informació i inspiració per les classes que ja donava a l'escola de noies del poble. També vaig passar pels cursos de la Federació Catalana de Gimnàstica, i així anava creant una línia de treball que em va permetre poder donar classes a altres escoles.
L'any 1993, conjuntament amb la Mariona Puig, vam fundar Hygia, les dues teníem la mateixa formació en massatges, ella a més amb l'estètica i jo amb la gimnàstica. Al cap d'un temps els nostres camins es van separar, i vaig continuar amb el projecte que actualment coneixem com espai mar nua.
Prèviament a la inauguració, vaig sentir la necessitat de reciclar-me i vaig anar a fer una molt bona formació a França sobre anatomia pel moviment (Blandine Calais-Germain). Va ser com fer foc nou perquè em va donar les bases per revisar i transformar totes les seqüències de moviments que havia estat fent durant tant de temps i que tenia com a vàlids.
Un dia una clienta em va sorprendre portant-me un article d'una revista que parlava del Pilates, jo no n'havia sentit parlar mai, hem de pensar que estem parlant de fa més de vint-i-cinc anys, però ella en llegir-lo es va sentir molt identificada amb el que fèiem a les meves classes.
Al llarg de la meva vida professional he continuat formant-me; sempre han estat formacions no reglades, però que m'han ensenyat i ajudat a crear la meva manera de treballar.
Quins obstacles i dificultats t'has trobat pel fet de ser dona?
No m'he trobat especialment amb dificultats per ser dona, he sigut capaç de fer-me valdre. Encara que en algun moment hi ha alguna cosa que pot molestar, com les "floretes" una miqueta desagradables, o algunes mirades que et travessen.
Una anècdota
Quan estava fent obres del local, fa més de trenta anys, i anava als magatzems de material de construcció em miraven com volen dir: què hi fa aquesta dona aquí?
Quines són les teves aficions?
Ballar, caminar, anar amb bicicleta, estar en contacte amb la natura, el mar... Anar al cinema i al teatre.
No obstant muntar un negoci i mantenir-lo durant més de trenta anys, la dedicació és tan plena que tota la resta queda un xic aparcat. Malgrat tot procuro aprofitar totes les oportunitats que tinc per fer les meves petites escapades.
Actualment, soc membre del GEA, encara que no tan activament com m'agradaria. Però també faig sortides amb altres grups.
Que et dona més satisfacció a la vida?
El meu lema a la vida sempre ha sigut cuidar-me jo per poder cuidar els altres, aprendre per ensenyar els altres.
He estat molt interessada en el tema de la salut, el benestar, valorar la vida des de la senzillesa, de gaudir del que hi ha, saber treure partit del que som ara i compartir amb les persones del meu costat vivint el present.
El que més t'agrada de l'Ametlla és?
Desgraciadament, hi ha coses que no les hagués volgut canviar mai.
M'agrada, però tenir els Cingles de Bertí tan a prop i tot l'espai del centre on els carrers guarden l'olor i el record de la meva infància.
Què hi trobes a faltar?
Més vida al poble, poder tenir un punt neuràlgic, com antigament existia amb el bar de Can Muntanyola, on és ara el Casal de la Gent Gran, ja que hi podies anar i sempre et trobaves amb algú sense haver de quedar expressament. Era un punt de trobada que no havíem d'haver perdut mai. No entenc per què mai s'ha potenciat aquest aspecte.
Quina és la teva visió del futur?
No hi penso massa, soc molt del dia a dia, avui estem aquí i demà no ho sé. Si alguna hora hi penso ho veig tan incert, que és preferible focalitzar l'atenció avui i gaudir del que hi ha ara.
Comparteix un desig
Que hi hagi més entesa. Penso que és una pèrdua de temps, les confrontacions, i voler sobresortir més els uns dels altres, això ho extrapolaria amb tot el que està passant amb les guerres, que em trenquen el cor, desitjo que hi hagi més justícia i més pau.
AFiC – Marga Flores
Fotògraf Alberto Romero
Sandra Rosique Arranz. Artista entusiasta i positiva.
Escolta el teu nen interior i fes de la seva il·lusió el propòsit de la teva vida.
Nascuda a Barcelona l’any 2000, arriba a l’Ametlla amb 12 anys just per començar l’ESO. No coneix ningú però recorda el seu primer dia d’institut com un dia preciós en el que va tenir la sort de conèixer algunes de les persones més importants de la seva vida. Tan bon punt acaba l’ESO comença el Cicle Formatiu de Grau Mitjà de Serigrafia Artística a l’Escola d’Art de Vic per seguir amb el Cicle superior de Pintura a l’Escola Massana i continuar amb el Grau de Belles Arts a la UB, on actualment cursa el segon any. Fidel usuària del PICA recorda especialment la Lídia que, a més d’animar els joves a expressar-se a través de l’art, va organitzar la I Mostra d’Art Jove on exposaven les seves obres. Pinta, fa videoclips i curtmetratges per encàrrec i sempre que pot gaudeix de les seves dues passions: els viatges i el cinema.
“M’agradaria que a l’Ametlla s’instaurés un centre cultural actiu com hi ha a altres pobles com La Garriga”
Has viscut sempre a l’Ametlla?
No. Vaig néixer a Barcelona i vaig viure al barri d’Horta fins als 12 anys, quan ens vam traslladar a viure a l’Ametlla amb la meva mare.
Quina ha estat la teva participació a la vida social del poble?
He format part del Pica. Recordo la Lídia, que ens animava a pintar i a expressar-nos a través de l’art i després se li va acudir muntar la Mostra d’Art Jove on exposàvem les nostres obres.
Quins han estat els teus estudis i quina és la teva ocupació actual?
Vaig estudiar l’ESO a l’IES Xammar, el Grau Mitjà de Serigrafia Artística a l’Escola d’Art de Vic, el Cicle Superior de Pintura a l’Escola Massana de Barcelona i actualment curso el segon any del Grau de Belles Arts a la UB. Quan vaig arribar a l’institut el primer dia, no coneixia ningú però ho recordo com un dia preciós en el que vaig conèixer els que serien els meus amics i els meus inspiradors ja que va ser gràcies a ells que vaig descobrir la màgia de l’art.
Ara soc pintora full-time perquè a Belles Arts, encara que no ho sembli, ens fan currar molt i la constància en el dia a dia és molt important. Ocasionalment, quan puc i tinc temps, faig de fotògrafa i gravo videoclips i curtmetratges per encàrrec. També treballo els dissabtes a Can Arias per treure’m uns calerons.
Quins obstacles i dificultats t’has trobat pel fet de ser dona?
A l’adolescència m’he sentit malament de vegades per actituds fora de lloc d’alguns professors. Notes que potser t’estan condicionant d’alguna manera o tens la sensació al respecte de: soc aquí perquè haig de ser-hi i tu ets el meu professor i jo soc la teva alumna i no te res a veure una cosa amb l’altra. Però a mida que m’he fet més gran he aprés a dir: Ep! Fins aquí guapo!
Una anècdota
Un dels dies més impactants de la meva vida va ser el dia de la inauguració de la I Mostra d’Art Jove de l’Ametlla. Poder exposar aquí al poble i veure que el que fas, el que surt de tan dins teu, interessa a altres persones és el més fort que et pot passar a la vida. Va ser brutal!
Quines són les teves aficions?
Viatjar i, sobretot, el cinema. Si tingués una altra vida em dedicaria al cinema. És tan interessant! Tens una idea i la projectes amb la càmera. De fet, tant a la carrera com a nivell personal amb els encàrrecs que em fan, estic experimentant molt i faig fotos i vídeos amb intervencions amb pintura o dibuix.
Què és allò que et dona més satisfacció a la vida?
Expressar-me creant. Soc feliç quan estic envoltada d’art, ja sigui teatre, pintura, cinema, fotografia...No vull deixar de ser aquí, és el que m’omple, el meu estat natural.
Què t’agrada més de l’Ametlla?
L’Ametlla en sí mateixa. La tranquil·litat, l’entorn i l‘aire pur que s’hi respira. A més, aquí he conegut les persones més importants de la meva vida. És un privilegi poder viure aquí!
Quines coses hi trobes a faltar?
Falta més moviment cultural. És un poble preciós, ple d’artistes, poetes, músics, no ens n’adonem però hi estem envoltats! El problema és que un fa això per una banda, l’altre per l’altra i no interactuen, entre altres coses perquè no tenen un lloc on fer-ho. Jo no veig grans organitzacions aquí i se’n podrien fer tantes de coses!, Que si una Saligarda, que si una Jam aquí al mig del poble, que si una gran exposició o, per què no? una nau industrial com la Filanda, a La Garriga, que organitza tots els artistes: pintors, músics, fotògrafs... i tots creant diferents disciplines al mateix lloc. Tant de bó tiri endavant el projecte Feliubadaló, que tant parlar de la nau i sembla que no acabi d’engegar. Els artistes necessitem un lloc on poder anar a crear, un espai que diguis: aquest és el meu lloc, aquí puc venir a pintar, a exposar, a ballar.
Com veus el futur?
Jo sempre intento ser positiva. Si li posem consciencia al que volem i ho posem en comú; si som capaços d’unir-nos, de posar-hi il·lusió i crear-ho, tirarem endavant! Però ens hem d’unir tots, començar-nos a organitzar, parlar les coses i actuar!
Quins plans tens un cop acabada la carrera?
Vull dedicar-me al món de l’art, però també vull tenir una vida econòmicament estable i sé que només creant, és difícil. Hi ha altres sortides com la museologia que em permetria treballar en un museu vivint el món de l’art, creant les meves pròpies exposicions o organitzant exposicions d’altres artistes i tenir un sou amb la il·lusió de fer el que m’agrada. És una mica com ser actor. De petita feia teatre amb la Beti i volia ser actriu, però em posava tanta pressió! I si no soc suficientment bona? Tot depèn de mi, del meu cos, de la meva predisposició, dels meus ànims, de la meva energia. I em vaig dir: no, necessito una feina que em permeti prendre distància, anar al meu ritme i baixar-lo si l’haig de baixar. Són mons molt heavys i has d’estar molt preparat psicològicament perquè hi ha molta competència. Has de ser millor que l’altre i mai estàs del tot content perquè encara que guanyis sempre hi ha algú que perd.
Un desig
Poder viure del que m’estimo i m’agrada fer, viure de l’art. A nivell poble m’agradaria que s’instaurés un centre cultural actiu com hi ha a altres pobles com La Garriga.
AFiC -Carme Puig
Fotògrafa Cristina Baulies
Lola Tresserras Torre, catedràtica en Filologia Hispànica i activista cultural, lidera"les Tertúlies Literàries de l’Ametlla del Vallès.
“Som cultura! Ens ho hem de creure i activar-nos”
De pare olotí i mare asturiana, va néixer l’any 1954 a Santander. La mare, mestra, la va empènyer a treballar i esforçar-se per avançar en els estudis. Aquest esperit la va dur a endinsar-se en el món acadèmic fins arribar a Catedràtica de Filologia Hispànica. Ha exercit diverses responsabilitats a centres d’ESO i Batxillerat, i ha passat bona part de la seva vida a l’Ametlla del Vallès. Fa 20 anys va crear les Tertúlies Literàries a la Biblioteca Josep Badia i Moret i és impulsora l’Ateneu Cingles de Bertí.
“El fet de compartir un llibre el fa créixer perquè cadascú el viu amb riqueses complementàries”
On vas estudiar?
Vaig estudiar, gràcies a una beca, a la Universitat Autònoma de Barcelona, on aconseguí llicenciar-me en Filologia Hispànica amb el Premi Extraordinari de final de carrera.
Com va continuar la teva vida?
Acabada la carrera, l’escriptora Carme Riera, professora meva, em va demanar fer una substitució d’una col·lega embarassada a un institut de Montcada i Reixach. Fent aquesta substitució jo també em vaig quedar embarassada. Obtingudes les oposicions per a professora de Batxillerat, em van destinar a l’Institut Milà i Fontanals de Barcelona. Les oposicions a càtedra em van portar a un Institut a Mollerussa, on, a més de ser professora, vaig exercir de Cap d’estudis i de Directora. He estat a l’Institut Manuel Blancafort de La Garriga durant 35 anys com a docent, tutora i Cap de departament fins a jubilar-me.
Però, a més de la teva dedicació al jovent a través de la feina a un institut, també has fet altres coses en l’àmbit educatiu i cultural. Quines en destacaries?
Durant cinc anys he treballat a la Fundació Martí l’Humà com a responsable dels cursos d’accés a la universitat per a majors de 25 anys. Tractar amb adults perquè tinguessin possibilitats de continuar en el sistema educatiu ha estat molt gratificant.
També estàs molt vinculada a la vida cultura de la nostra biblioteca
Fa 20 anys, tot just inaugurada la biblioteca de l’Ametlla, em fan la proposta de fer un Club de Lectura. En aquell moment n’hi havia molt pocs. És en aquestes Tertúlies Literàries on ens adonem com sembla que cada lector hagi llegit un llibre diferent. Quan posem les diferents lectures en comú, es deixa veure la interacció de la motxilla emocional i vivencial de cadascú amb un text que, tot i ser el mateix per a tothom, ressona diferent segons el lector. La tertúlia dona pas a un diàleg interpersonal i també intrapersonal. El fet de compartir un llibre el fa créixer perquè cadascú el viu amb riqueses complementàries. Interpretacions que no se t’haguessin ocorregut sents com l’altre les fa i constates la diversitat de pensament i de vibració emocional. Això ajuda molt a treballar el respecte, la diversitat i les qüestions socials.
La tertúlia també teixeix relacions entre les persones participants?
La tertúlia dona possibilitats de fer amistats. I el llibre permet molta projecció. No passa res per jutjar els personatges. Surts d’allò més petit i vas a un àmbit més interessant i amb més amplitud. Qui escriu ofereix temes, camins i propostes que a vegades la vida quotidiana no et dona. La literatura fa créixer la nostra vida. I, si es comparteix, crea vincles.
També heu portat molts autors i autores a l’Ametlla.
Sí, hem tingut escriptors que han valorat molt allò que s’està fent aquí. Comptem amb una escriptora molt implicada, la Maria Barbal. La vam conèixer a través del programa de TV3, dirigit i presentat per Vicenç Villatoro, “De llibres”, on hi vam participar i comentar País íntim. La Maria va quedar molt satisfeta de la interpretació que havíem fet de la seva novel·la. Des de llavors ens ha visitat moltes vegades.
Quins altres projectes estàs desenvolupant?
Doncs la Formació de lectors i Taller d’Escriptura que fem cada 15 dies a la biblioteca. Aquest és un espai idoni per a la conversa en petit grup, per a treballar textos i adquirir recursos lectors, per a compartir petites produccions personals i per a la trobada amb escriptors/es més competents. Els texts que generem, els publiquem al Diari de l’Ametlla. També tenim el projecte Llegir teatre en col·laboració amb el Teatre Nacional de Catalunya, que ens proporciona el text. En l’Ateneu Cingles del Bertí soc assessora cultural fundacional. L’Ateneu és una entitat supramunicipal que actua a l’Ametlla, Santa Eulàlia, Lliçà, La Garriga i altres pobles del Vallès i Barcelonès. El seu lema és “Som cultura!” i crec que ens ho hem de creure i activar-nos.
El teu temps, un cop jubilada, s’ha multiplicat. A què el dediques?
Em plau molt nedar, caminar o anar en bici. Cuido un hort. Ara m’he incorporat a la Coral Lo lliri. És una pena no haver-ho fet abans. Però, sobretot, aprofito el temps que em proporciona la jubilació per a cuidar les relacions personals. Cada vegada m’agrada més quedar amb les meves filles per prendre un cafè de bon matí, passejar els gossos amb el meu fill, estar sola amb les meves netes, seguir el procés del meu net gran i el del que properament naixerà. Tot i no ser una àvia molt tradicional, tot allò relacional m’interessa molt i en gaudeixo.
Vius a La Garriga, però et vincules a l’Ametlla del Vallès. Què t’agrada d’aquest poble?
Pràcticament visc a l’Ametlla, tot ho faig aquí. No resideixo a l’Ametlla perquè no puc. Ja m’hi agradaria tenir una caseta! A l’Ametlla he trobat molt bones relacions i amistats entranyables. A més, estic molt agraïda per les facilitats que m’han donat per desenvolupar el meu projecte cultural. De l’Ametlla, valoro profundament la feina de la biblioteca, que està funcionant com una Casa de Cultura. També el Diari de l’Ametlla i el suplement cultural Amíndola.
Què li cal a l’Ametlla?
M’agradaria una ampliació de la biblioteca, que s’ha quedat petita. Necessitem també un centre cultural, casal de totes les entitats, on poder reunir-nos, entrar en relació, debatre cultura i fer activitats conjuntes. Cal implementar una gran centralitat urbana, de vida i convivència. És important que es posi en valor i difongui tot el patrimoni cultural immobiliari i natural, com les masies, el modernisme, indrets emblemàtics, camins i boscos per passejar, les fonts... Ens cal el carril bici transversal amb Bigues, Santa. Eulàlia i La Garriga, amb enllaços cap a la centralitat del poble i, sobretot, polítiques d’integració social: viure l’Ametlla!
AFiC – Cristina Baulies
Fotògraf Jose Ramos
Lourdes Tanyà i Argemí, secretària de direcció durant molts anys i també comptable
Nascuda a l'Ametlla del Vallès el 1953. Filla única però mare de família nombrosa. Té tres fills i cinc nets que són la seva alegria i un enrenou constant al pati que comparteixen. És pràctica, resolutiva i molt efectiva, potser per la feina a què s'ha dedicat bona part de la vida. Agraïda d'haver tingut la sort de conèixer el periodista Eugeni Xammar i d'haver treballat amb ell en la transcripció de les seves memòries.
Mira la part positiva de tot, i sap que, per tal que les coses surtin bé, s'han de treballar. Convençuda que la vida val la pena viure-la i que has d'esforçar-te perquè les coses rutllin
Has viscut tota la vida a l'Ametlla del Vallès?
Sí, sempre, i n'estic molt contenta. Em sento molt arrelada al meu poble. El meu pare era manyà i tenia el taller al capdavall del passeig, tocant a la Carretera de Sant Feliu. Vivíem damunt del taller, al costat dels meus avis. Des de la plaça de l'ajuntament fins a la carretera hi havia molt poques cases, tot eren camps, per tant, molt poca llum al vespre i sensació de viure als afores. És evident que el poble ha canviat radicalment. El passeig s'ha poblat de cases a banda i banda i hi ha llum de cap a cap.
Vas estudiar a l'escola de l´Ametlla del Vallès?
Sí. A la dreta de l'ajuntament estudiàvem les nenes i a l'esquerra els nens. Érem vuitanta nenes en una sola aula, dividides per seccions, i amb una sola mestra. Vaig cursar tres anys de Secretariat a Granollers, en un centre, l'Educator, que regentava Josep Badia, juntament amb el seu soci, Donat Puig.
Va ser a través de Josep Badia que vas conèixer el periodista Eugeni Xammar?
Això mateix! De fet, vàrem treballar per a Xammar unes quantes noies que fèiem Secretariat. Ens va proposar transcriure les seves memòries. Recordo amb intensitat l'any que vaig estar al seu costat. Aleshores no sabia qui era Xammar, ni la importància que tenia. Jo el veia alt, corpulent, elegant, cabell blanc, posat altiu i, malgrat aquesta imatge de cavaller anglès i amb vuitanta anys ja fets, una persona amb moltes ganes de gresca, molt irònic i disposat a “riure’s del mort i del qui el vetlla”.
Acabava d'arribar de Ginebra sol, amb el fèmur trencat i Badia, conscient de la rellevància del periodista i de la seva trajectòria, l'havia ajudat a instal·lar-se a can Feliu. La Lola de can València en tenia cura, cuinava i s'ocupava de la casa.
A les tardes, jo, que tenia divuit anys i estrenava carnet de conduir, anava a casa seva amb un Seat sis-cents que em deixava el mateix Badia. Xammar dictava i jo escrivia a màquina, directament. Rèiem molt, posàvem música, parlàvem… De tant en tant, venia Josep Badia a controlar que treballéssim perquè veia que les memòries no avançaven i ens distrèiem molt. Eugeni Xammar tenia molt poques ganes de posar-se a la feina. Va ser un any intens. La seva figura em fascinava i em sorprenia, alhora. Home de molt caràcter i molt intel·ligent, era capaç de fer broma de qualsevol cosa.
En una ocasió em va proposar anar fins a S'Agaró, a l'Hostal la Gavina, per veure el seu amic, l'escriptor Josep Pla. Ell, un home de més de metre vuitanta, juntament amb la Lola, es van encabir miraculosament en el meu Mini i així vàrem arribar a Lloret de Mar. Amb la meva inexperiència conduint, ens vàrem perdre unes quantes vegades però, malgrat tot, s'ho va prendre sempre amb molt sentit de l'humor. Finalment, Pla, malauradament, havia patit un infart i, és clar, no es va produir la trobada.
“Seixanta anys d'anar pel món”, resultat d´aquestes memòries, recull una bona part de la seva vida, de la història del nostre país i d'Europa. És un llegat molt important. Ell, però, no s´hagués dedicat a escriure-les. No hi donava massa importància. Havia viscut la vida intensament i no li interessava gaire explicar-la. La tossuderia de Josep Badia ho va fer possible. Gràcies a aquestes “memòries”, es va donar a conèixer la figura de Xammar. El Col·legi de Periodistes el va reconèixer com a precursor del periodisme modern i l´Institut d´Ensenyament de Secundària de l'Ametlla va adoptar el seu nom per al centre.
Recordo especialment quan, Quim Torra, avui expresident de la Generalitat de Catalunya i especialista en Xammar, va venir a parlar-nos del periodista i de la seva rellevància com a corresponsal de premsa, traductor i funcionari de la Societat de les Nacions a Ginebra. També es van organitzar visites guiades per la casa pairal de Can Xammar de dalt, avui residència Millet, i per Can Feliu, la darrera casa on va viure.
Com ha estat la teva vida professional?
Més endavant vaig treballar a diverses empreses, alguna multinacional, bàsicament de secretària de direcció d'importacions i exportacions. També, per necessitats de la feina, vaig fer un curs de comptabilitat a EADA, on vaig aprendre molt. Potser per aquesta tasca que he realitzat durant tants anys reconec que soc resolutiva.
Has participat d´alguna manera en la vida del poble?
Sense pertànyer a cap entitat, he participat en la majoria d'actes que s'han organitzat. Treballant vuit hores durant molts anys i amb tres fills petits, sovint se´m feia difícil fer gaire coses més. Per a mi, ser de poble vol dir creuar-te amb la gent i saber que formes part de la teva comunitat, conèixer els veïns i poder ajudar, si cal. Per edat, soc d'una generació i d´un poble que fa quaranta anys era molt petit, on tothom es coneixia i, per tant, les coses de tots ens atenyien a tots. Tant el meu marit com el meu fill ho han tingut sempre molt clar i han format part de diverses entitats. La nostra família ho entén així. De fet, em va fer especial il·lusió que el meu fill, quan va ser regidor de l'Ajuntament de l'Ametlla del Vallès, coordinés l'Any Xammar.
Quines aficions tens?
Ara mateix gaudeixo caminant, també formo part del grup de marxa nòrdica. M'agrada molt trobar-me amb la gent i m´ho passo molt bé compartint un cafè i una conversa. Em ve de gust descobrir nous camins amb amics que coneixen l’entorn, sovint, més que jo. M'agrada, de tant en tant, escapar-me amb el meu marit a la muntanya, a la Cerdanya, on gaudim del paisatge i posem a prova la nostra capacitat de caminar. Per damunt de tot, però, m'ho passo bé fent d'àvia i veient com, dia a dia, creixen els nostres nets.
AFiC-Carmina Moncau
Fotògrafa Eva Giménez Jurado
Raquel García Luque, entusiasta, treballadora, participativa i creadora d’iniciatives pel poble.
Per a ella allò important és gaudir de cada moment i intentar veure sempre el costat bo de les coses.
Nascuda a Màlaga l’any 1982. Casada amb el Marc i mare de tres fills, el David, la Bruna i la Carla. Va estudiar i viure a Màlaga fins l’any 2008 que va venir a viure a l’Ametlla del Vallès. Mantenir converses i empatitzar amb la gent del poble és allò que li va enamorar de l’Ametlla del Vallès.
Molt participativa en activitats del poble, a més és membre activa de diferents associacions com de la Comissió de Carnaval i Gitanes, de l’Associació de Famílies de l’Escola el Bertí, assajadora de Gitanes, de Lluita de Barris o Batucada.
Regidora de Festes, Gent Gran i Barris des de 2019 fins al 2023, una oportunitat única per treballar pel poble aprenent dels errors i sumant.
Les seves passions són la família, la música i el ball, activitat que practica i gaudeix a diari: “amb música i ball la vida es viu d’una altra manera”.
De Màlaga a l’Ametlla del Vallès. Com va ser això?
A l’Ametlla del Vallès vaig arribar per amor. Jo treballava com assessora financera a la sucursal d’una empresa ubicada a Màlaga. La seu central estava a Granollers i des de l’empresa em van oferir venir a Granollers a fer un curs d’una setmana. En aquell curs vaig conèixer a un noi, el Marc, i l’amor va guanyar la partida.
Vaig passar un any venint els caps de setmana a l’Ametlla i la resta de dies a Màlaga. El poble em va captivar i ja no vaig tornar a Màlaga; em vaig quedar a viure aquí. Ara, a Màlaga, vaig a visitar a la família i aquí, a l’Ametlla del Vallès he format la meva família.
Què significa l’Ametlla del Vallès per tu?
L’Ametlla del Vallès és casa meva. Aquí he format la meva família. He viscut moments irrepetibles. Cada dia que passa continuo coneixent i gaudint del poble. És tot un plegat de coses que fan que aquest poble sigui un lloc especial on em trobo a gust, tranquil·la i amb ganes de més.
Com arribes a formar part del món polític?
Un dia el cap de llista del partit polític d’ERC es va posar en contacte amb mi i vam fer una reunió. Em va presentar i explicar el projecte que volien dur a terme i presentar a les eleccions a l’Ametlla del Vallès i em va proposar formar-ne part.
Vaig estudiar el projecte i em va semblar que el contingut tenia sentit i em va agradar. Vaig valorar molts dies la idea d’unir-me al partit, ja que jo no soc política ni tinc formació en ciències polítiques i m’era xocant presentar-me per formar part d’ell. Però soc una persona que no em fan por els nous projectes i, aquesta oportunitat de créixer com a persona, d’aprendre, de compartir els meus coneixements amb altres persones, de treballar pel poble i de formar part d’un equip per fer millores al municipi, em van fer decidir que sí, que estava preparada per acceptar un nou repte a la meva vida. Fa 15 anys que visc a l’Ametlla del Vallès i no havia de deixar escapar aquesta oportunitat de treballar pel meu poble.
Dona i política. Avantatges i inconvenients d’aquesta experiència
Dona sí, política no. Mai m’he considerat una persona política i sempre ho he dit.
Vaig introduir-me en el món polític mitjançant un partit polític i al final vaig acabar sent regidora amb la premissa de treballar pel poble, fer coses i intentar millorar el municipi amb els recursos necessaris i possibles, que van ser pocs.
Un clar exemple va ser al març del 2020, pandèmia - COVID: un món desconegut per tothom però havíem d’actuar, planificar, gestionar i posar en pràctica plans d’actuació des del desconeixement amb lògica i seny. Vaig viure molta tensió, nervis, pors,... pors perquè realment no sabíem si el que es feia era el correcte o no.
Inconvenients, sí, soc una persona que pensa, s’expressa i parla en llengua castellana i, això ha estat una barrera i una dificultat en aquest món. Jo parlo molt ràpid i el meu cap és incapaç de pensar i parlar en català al mateix moment. Tinc moltes expressions castellanes i, encara que he fet cursos de català i tinc titulacions, em costa expressar-me. A la meva trajectòria política el meu punt dèbil ha estat no parlar en llengua catalana.
Avantatges, sí, el fet de decidir formar part d’aquest partit polític em va donar la possibilitat de treballar incansablement per la ciutadania de l’Ametlla del Vallès i conèixer a moltes persones del poble i d’altres que no coneixia i ara, formen part de la meva vida.
Participació a la vida social del poble
Soc una persona molt activa, creativa, m’agrada organitzar coses, sentir que formo part del poble. Aquests anys que he estat en el càrrec de Regidora de Festes he organitzat i gestionat moltes activitats i, ha estat una satisfacció poder veure com les persones gaudeixen.
Quan vaig deixar l’ajuntament, vaig tenir l’oportunitat de realitzar un dels meus projectes que anava lligat a organitzar activitats al poble. Fa menys d’un any, tres amigues meves i jo, vam crear l’associació “Lluita de Barris”. Una associació sense ànim de lucre que té com a finalitat organitzar esdeveniments, activitats i actes al poble. Considerem que manquen més actes i activitats al municipi i, dins d’aquesta associació soc més lliure per crear, organitzar, realitzar i gaudir. Amb pocs recursos econòmics al llarg d’aquest any i mig hem fet moltes activitats i, la participació ha estat espectacular.
També soc membre activa de diferents associacions com de la Comissió de Carnaval i Gitanes, de l’Associació de Famílies de l’Escola el Bertí, assajadora de Gitanes d’infants amb dues assajadores més, formo part del grup musical “Batucada” de l’Escola Municipal de Música i ballo a gitanes.
Què és allò que et dona més satisfacció a la vida?
Ballar, la música. La meva família.
Una anècdota
“Mis abuelos” són la meva anècdota. La gent gran que vaig conèixer com a Regidora de Gent Gran.
Jo els hi dic “mis abuelos” encara que a molts d’ells no els hi agrada. Tenen una marxa, una vitalitat, donen tant d’amor...
He viscut moltes vivències amb ells aquests quatre anys com a regidora. He après moltes coses i hem compartit infinitat d’experiències. I encara segueixo aprenent coses d’ells. He consolidat amistats.
Haver tingut la possibilitat d’estar i ser amb ells ha estat una satisfacció plena com a persona.
Un desig
Viure en pau.
Seguir sent jo: transparent, honesta i humil. Ser conseqüent dels meus actes i de les meves paraules.
I cuidar-nos, cuidar de la família, de les amistats, de l’entorn i del poble.
Filosofia de la vida
Viure i gaudir la vida al màxim, cada minut que ens ofereix, amb un somriure, ballant, amb música...
No donar importància a les tonteries i sí a compartir experiències.
AFiC – Eva Giménez
Fotògraf Carles Díaz
Pilar González Rodríguez. Dona treballadora, valenta i discreta
“De vegades la vida no t’ho posa fàcil però envoltada de bones persones sempre tires endavant”
Nascuda a Villaverde de Guadalimar, Albacete, l’any 1951. Aquesta mare de dos fills, que ha enviudat recentment, arriba a Catalunya dos mesos després de perdre el primer fill quan només tenia tres mesos. El destí els va posar al davant l’oportunitat de treballar de masovers a Monistrol de Calders. Sis anys després arriben a l’Ametlla del Vallès i el caliu que hi troben els cala tan fons que s’hi queden. Ha dedicat la major part de la seva vida laboral a formar part de l’equip de neteja i manteniment de les oficines de l’ajuntament, tenint cura no només de les instal·lacions sinó també de les persones que hi treballen: sempre sensible, generosa i atenta amb tothom. Des que s’ha jubilat col·labora amb Càritas Sant Genís.
A l’ajuntament sempre m’he sentit una més perquè comptaven amb mi per tot
Has viscut sempre a l’Ametlla del Vallès?
No, vaig néixer a Albacete, a Villaverde de Guadalimar. Allà em vaig casar i va néixer el nostre primer fill. Però quan tenia tres mesos, en Bernabé va morir sobtadament. Imagina’t, vam quedar destrossats. En aquells dies van oferir al meu germà una feina per fer de masover d’una masia de Monistrol de Calders, però ells no hi podien anar i ens ho van oferir a nosaltres. Tot i que ja teníem la vida muntada, hi vam veure l’oportunitat de començar una nova vida i deixar enrere tota aquella tristesa. Ens hi vam estar quatre anys, fins que els amos es van vendre la casa, però el nou propietari ens va oferir unes condicions tan dolentes que vam decidir marxar. Vam saber que a l’Ametlla estaven construint una masia i necessitaven masovers. En aquell moment ja havia nascut en Lluís, que tenia un any. Només fèiem festa els dijous i mentre el nen era petit vam anar tirant però després vam veure que allò no era vida i vam decidir llogar una casa i buscar un altra feina. Era una casa molt petita i velleta, però era casa nostra! Hi vam viure tretze anys i ens vam plantejar tornar al poble, però en Lluís havia acabat d’estudiar i tenia feina. També se’ns va presentar l’oportunitat de comprar una casa i ens hi vam quedar.
Aquell temps va ser una bogeria! Anava treballant aquí i allà des de les sis del matí fins les dotze de la nit. I així cada dia fins que em vaig jubilar, ara farà sis anys. En tenia 66 i amb el meu marit vivíem temporades aquí, temporades a Jaén, al seu poble, Onsares, on ens havíem fet una casa. Fins que l’any 2019 li van diagnosticar Alzheimer i va morir tot just fa uns mesos. Han estat uns anys molt durs. Aquesta malaltia és molt cruel perquè a estones transforma el malat i, tot i que saps que en aquell moment no és ell, per a tu segueix sent el teu marit i no saps com gestionar-ho. I molt sovint et sents impotent i culpable.
Quina ha estat la teva participació a la vida social del poble?
Ara que m’he jubilat col·laboro amb Càritas però abans treballava tantes hores que no tenia temps per res, ni tan sols per a mi!
Quins han estat els teus estudis i quina és la teva ocupació actual?
Tinc els estudis bàsics. M’hagués agradat anar més a l’escola però a casa sempre hi havia feina amb el bestiar i el camp. Recordo les enrabiades que agafava quan no hi podia anar. Els meus pares sempre esperaven a dir-m’ho ben esmorzat perquè si no ja no menjava res del disgust que tenia.
Ara ja estic jubilada..
Quins obstacles i dificultats t’has trobat pel fet de ser dona?
Així en general et diria que cap, però sí que he patit diferències. Quan em van posar pegues per treballar perquè tenia un fill, o quan el masover que va comprar la casa als primers amos que ens van contractar pretenia que jo treballés sense cobrar, ens va dir que només donaria un sou al meu marit perquè jo no podria fer gaire cosa si havia de cuidar el meu fill.
Una anècdota
D’anècdotes n’hi han hagut moltes a l’ajuntament: molts dinars, bons companys i grans moments. Sempre m’he sentit una més perquè comptaven amb mi per tot. Quan em vaig jubilar i amb l’ajuda d’una cosina, vaig fer uns dolços típics d’Albacete que tenen forma de flor i els vaig portar als meus companys per celebrar-ho. Ara els vaig a visitar quan puc i sovint em renyen perquè hi vaig poc, però és que no vull molestar.
Quines són les teves aficions?
M’encanta fer ganxet, mitja, tenir cura de les plantes i anar al taller de memòria.
Què és allò que et dona més satisfacció a la vida?
Compartir temps amb la família i els amics, passejar pel poble i xerrar amb aquest i amb l’altra. Soc molt sociable i en tinc prou amb petites coses per ser feliç.
Què t’agrada més de l’Ametlla?
L’entorn, l’ambient i sobretot la seva gent. Sempre m’hi he sentit molt ben acollida.
Quines coses hi trobes a faltar?
M’agradaria que s’organitzessin més activitats perquè no se’n fan gaires i de vegades sembla un poble apagat i trist.
Una altra necessitat que hi veig és un centre on pugui anar a viure la gent gran quan ja no es valen per ells mateixos i que no costi un ronyó, perquè només hi ha plaça a les residències privades, que són caríssimes, i si no tens diners, què fas?
Com veus el futur?
Sincerament, un pèl fosc. Suposo que la situació en que em trobo ara tampoc ajuda. A mi m’agradaria que fóssim tots una pinya, tan se val si som d’aquí o som d’allà i que es repartís tot segons les necessitats de cadascú i ajudar a qui realment ho necessita perquè hi ha gent molt llesta que se les empesca per aprofitar-se dels altres.
Un desig
Salut per tothom i poder viure tranquil·la i feliç envoltada de la gent que estimo.
Voldria agrair-vos el fet d’haver-me triat com ametllatana. Gràcies a aquest projecte tinc l’oportunitat, després de tants anys treballant, d’agrair el tracte rebut per tots els companys. Aprofito també per encoratjar des d’aquí a totes les dones cuidadores de malalts a tirar endavant amb força i a les administracions públiques a donar més ajuts econòmics i socials a les famílies amb malalts mentals.
AFiC-Carme Puig
Fotògraf Alberto Romero
Roser Caminal i Homar, monja benedictina a Puiggraciós “En un moment tan convuls podríem fer de Puiggraciós un espai de diàleg i acollida”
Nascuda l’any 1959 a Barcelona, on exerceix uns anys de mestra i també de recepcionista a Càrites Diocesana. L’any 1988 ingressa a comunitat benedictina com a monja, primer a Mallorca i després al Monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Des de l’any 2019 viu al Santuari de Puiggraciós juntament amb la germana Maria Teresa Botey i Vallès. Obren les portes d’aquest recinte sagrat a tothom que necessiti un acompanyament de pau. Han celebrat els 50 anys de la l’arribada d’un primer grup de monges al Santuari.
“Puiggraciós cal que pugui mantenir-se amb monges i laics. Ens cal gent amb ganes d’implicar-se” Com va ser que van venir aquí llavors?
A principis dels 70 Puiggraciós va quedar buit perquè els de Can Sous se’n van anar. I llavors els capellans de la zona van demanar que una comunitat pogués venir. I ho vam fer les benedictines l’any 1973. En aquell moment érem 64 i ara en som 16. És per aquesta raó que ara fa pocs anys veiem complicat continuar-hi. Som poques. Finalment hem decidit, després d’un procés de discerniment amb monges i laics que seguirem a Puiggraciós perquè és un espai que s’ha de mantenir obert.
Celebren els 50 anys de la comunitat a Puiggraciós
Pel Santuari hi han passat 16 monges de la comunitat. Totes han aportat les seva empremta. El nostre plantejament ara a Puiggraciós és que pugui mantenir-se amb monges i amb gent que no siguin monges. Ja que les monges, diguem, és una espècie, un model en extinció però en transformació. Estem en un canvi d’època. No hi ha gent que vulgui ser monja. Ara tot és immediat, la gent no està per compromisos a llarg termini. La religió també ha canviat. Ara seràs més feliç o menys, t’ajuda o no a tu i ajuda els altres però allò de la por ja no ens serveix. El missatge continua sent bo: Déu ens estima i acollir aquesta realitat que tenim dins i compartir-la amb els altres i fer feliços als altres, fa feliç.
Quin paper hi té Puigraciós en el món actual?
A Puiggraciós hi ha 4 àmbits: espiritualitat, natura, solidaritat, país i cultura. Qui pensi que val la pena continuar el treball que es fa aquí, aquí hi té un espai. Un dels valors afegits a Puiggraciós és que estigui obert amb una comunitat que hi viu i això no tots els santuaris ho tenen. La celebració dels 50 anys ha estat una excusa per veure com ha estat de viu i actiu el Santuari i veure com anem d’ara endavant. I ens cal gent amb ganes d’implicar-se. Penso que no s’aprofita prou aquest espai. En un moment tan convuls i de guerres com el que tenim podríem fer de Puiggraciós un espai de diàleg i acollida. Aquests espais on la gent pugui retrobar la pau, i pugui retrobar-se amb Déu i la vida son importants. Cal un espai on es freni.
Per què vas triar la comunitat benedictina?
Per a mi és important la vida de comunitat. Penso que és allò que t’obliga a funcionar d’una manera determinada i seguint l’Evangeli. Aquest era el meu desig. I la pregària com aquesta música interior que ens va condicionant i obrint.
Com és el vostre dia a dia a Puiggraciós?
La nostra comunitat és de pregària i acollida. No tenim una obra social concreta. Tenim la pregària del matí a les 7.00h. I hem incorporat mitja hora de silenci o meditació a l’inici. I una altra a les 7.00h. del vespre. Abans de dinar tornem a fer una pregària més curta i una altra a la nit, quan recollim el dia. Fem gestió de la casa, de les activitats que organitzem i preparar menjar, comprar. Tenim temps de descans, llegir, pregar. I com que hi som sempre, doncs sempre està obert per a algú que necessiti pregar. Les pregàries son obertes a qui vulgui venir.
I quines feines ha fet dins les comunitats on ha viscut?
He fet una mica de tot. He estat a l’hostatgeria, a l’enquadernació, m’agraden molt les manualitats. Quan vaig estar a Menorca vaig treballar per les perles Majòrica, confeccionàvem unes bosses de pell; fent confitures, i també fèiem acompanyament, pregària, cursos que ajuden la persona a trobar-se i trobar Déu. Connectar amb l'essència que som. Tots som divins i per tant ens connectem amb això que tots portem dins.
Com veu el paper de les dones a l’església?
Acaba de sortir un llibre “Mujeres sacerdotes hoy” que és una entrevista a 21 dones i 21 homes i es veu com és una manera diferent de treballar la de les dones. Hem de poder aportar la nostra manera de ser dona. Som iguals. Quan una dona diu que té vocació de capellà, què li vols dir? És que ho sent. No podem discutir. El Papa ha convocat ara el sínode i diu que treballem junts. Doncs ja ho ha dit tot. Posem-nos doncs a treballar junts. Cal estar disposat. És més fàcil que et manin o dir que no hi estàs d’acord. Mentre m’hagin de donar permís hi ha alguna cosa que no va bé. Ja he deixat d’anar a escola, sóc una dona gran i no necessito que em donin permís. Això no vol dir que puc fer el que em doni la gana i estar al marge de tot. Les estructures també tenen el seu sentit. Però si aquesta estructura ofega vol dir que s’ha de modificar.
Es veuen canvis. Vosaltres no aneu amb hàbit. La Mare de Déu no té aquella aura de punxes
Se’ns veu d’una hora lluny que som monges!. El tema de l’hàbit és que si tu vols fer una comunitat mixta de monges, i dones i homes laics, no pot ser que un vagi diferent que l’altre. Tu has dit punxes, la Mare de Déu tenia uns rajos d'ornamentació i havien deixat de ser brillants per ser negres. I si et volies acostar doncs et punxaves. Ens agrada aquesta visió d’una dona que ha dit sí a engendrar el fill de Déu.
Estem donant l’esquena a l’espiritualitat?
No, en absolut. Si de cas a les religions i a la manera en què en un moment donat s’han presentat. En el fons l’espiritualitat és el desig profund de trobar sentit a l’existència, en comunió amb tots.
Quina és la seva filosofia de vida?
Sovinteja el silenci i connectaràs amb la Vida.
Una anècdota
Quan entren al Santuari i em pregunten si aquí no hi havia unes monges… i jo dic: doncs mira aquí n’hi ha una.
Un desig
Que Puiggraciós no sigui un espai més de consum. Ens hem separat tant de la natura que perdem els ritmes. El ritme de la persona és caminar i per això pot contemplar. Però ara anem a velocitat. En els processos personals ja ens agradaria anar de pressa però no és així.
AFIC-Cristina Baulies
Fotògrafa Marga Flores
Tina i María perruqueres d´ofici i enamorades de la seva feina
“Tina i María García Cortés.“Tina´s, així, amb essa afegida, perquè érem dues i des de l´inici ens va fer gràcia posar aquest nom al nostre local”.
La família Garcia Cortés provenen de Sevilla, de Guadalcanal de la Sierra. La María va néixer el 1960 i la Tina el 1958. La seva primera casa, en arribar a l´Ametlla l´any 1962, va ser a Can Bernat, prop de l´Ermita de Sant Bartomeu. Baixaven i pujaven a peu de l´escola i dinaven a mig camí, al bosc. Més endavant, la família va trobar una casa al centre i això va facilitar molt les coses. Molt aviat, amb dotze anys, van començar a “rentar caps” a la perruqueria de la Remei Girbau. Els pares volien que estesin ocupades.
Des de ben joves han estat dues treballadores incansables i dues bones professionals.
L´Ametlla del Vallès, des del primer dia, ens va acollir amb els braços oberts. Ens hem sentit molt i molt estimades.
-Quan vàreu pensar que, professionalment, us volíeu dedicar a la perruqueria?
Tina: “Jo me´n vaig anar a Barcelona als catorze anys. Estudiava en una acadèmia. Agafava el Sagalés a les set del matí i tornava a les deu del vespre. M´ho pagava jo amb les propines que havia fet des dels dotze anys”.
María: “Jo vaig començar també amb catorze anys a treballar a la Margaret, a Granollers. Quan la Tina es va treure el títol també s´hi va incorporar. Al cap d´uns tres anys va sortir l´oportunitat de fer-nos càrrec de la perruqueria que, aleshores, regentava la Maria Plumé. I ho vam fer. Érem molt jovenetes però amb molta il·lusió i unes ganes boges de treballar”.
Tina: “Una vintena d’anys a l´establiment de “Can Xorra” i vint-i-dos anys més on hem treballat fins ara, al carrer Antic Camí de Caldes”.
-Què valoreu de tots aquests anys?
María: “La gent. Bàsicament la gent bona que hem conegut, les amistats que hem fet, a tothom que hem pogut ajudar. No hi ha res dolent que hagi enterbolit aquests anys de feina. Hem fet una família. El contacte amb la gent és el que més trobarem a faltar ara que iniciem la jubilació”.
-Us heu entès sempre?
Tina: “Sempre. No únicament a nivell professional. A mi m´agrada manar, també ho he de dir. Cadascuna de nosaltres ha anat definint-se. A la María li agrada més tallar, a mi el color, permanents… Però sempre ens hem entès molt bé. Amb la mateixa voluntat de tirar endavant, de treballar molt, d´estar al dia i sobretot de gaudir molt amb la professió. No hem deixat mai de fer cursos i d´actualitzar-nos. Fins i tot, durant la pandèmia, seguíem els cursos online. Hem tingut sempre molta feina. La Carmen ha estat treballant amb nosaltres durant molts anys, és una germana més i s´ha sentit igual de responsable”.
-Ara és moment de fer balanç i encarar el futur. Com ho veieu?
María: “Fa riure però encara fem les coses corrent. Després miro el rellotge i penso: però si no cal!. Haurem d´anar-nos adaptant, però som molt actives. Ara mateix venim de caminar. Si fem balanç d´aquests quaranta-set anys hem de dir que han estat totalment positius i ens han fet sentir plenament satisfetes”.
-Heu participat d´alguna manera en la vida social del poble?
María: “Durant uns quants anys es van fer unes desfilades de moda i nosaltres pentinàvem les models. També hem ajudat en algunes obres de teatre, tot i que treballant fins a les vuit del vespre ha estat difícil participar en segons quins actes”.
-Un desig de futur?
Tina: “El nostre desig de cara al futur és una realitat: la perruqueria continuarà oberta a mans de la Roser, una bona professional que és el nostre relleu i que, com nosaltres, gaudeix del seu ofici”.
AFiC – Carmina Moncau
Fotògrafa Cristina Baulies
Montserrat Ponsa i Tarrés, escriptora, articulista, activista cultural i social pels drets humans i la pau. A l’Ametlla m’agradaria sortir al carrer i trobar gent
Va néixer a Pont de Vilomara l’any 1937 on hi va viure fins al 7 anys, quan els pares la van dur a casa d’uns oncles a Granollers. A la capital del Vallès Oriental es va casar i va començar a teixir una gran família. Amb els seus 9 fills i filles estiuejava a l’Ametlla del Vallés, on més tard ja s’hi va quedar per viure-hi. Escriu i col·labora amb diversos mitjans de comunicació. De forts valors catòlics, li agrada fer política sense ser d’un partit i fomenta la pau a través de la Fundació Cultura de Pau.
“Vull poder dir i pensar allò que em sembli en tot moment, no que m’ho injectin”. Volia anar a l’Institut però els meus oncles em van dir que no era possible perquè hi havia nois”
Com ha estat la teva infantesa?
Quan tenia 7 anys em van portar a casa d’uns oncles que no tenien fills. La meva àvia m’ho va explicar i m’hi van portar i m’hi van deixar sense més. No he entès mai que les meus pares s’hi avinguessin. Jo era la gran de 4 germans i estava mol bé a Pont de Vilomara. Va ser una mica dur haver d’anar a viure amb uns oncles que només havia vist 3 cops a la meva vida. Es veu que no podien tenir fills. Sempre he pensat que el fet que tothom s’hi avingués amb la decisió és perquè hi havia alguna causa de força de major. Tinc moltes explicacions al cap d’inventades.
I la vida a Granollers què et va semblar?
Els senyors Perarnau em duien, com jo dic, com la nena més ben vestida de Granollers. Vaig estudiar a les monges carmelites i només oferien allò que es deia “Comerç”. Jo tenia 9 o 10 anys i havia acabat Batxillerat i volia anar a l’Institut però els meus oncles em van dir que no era possible perquè hi havia nois. I no vaig poder anar a l’institut. Era una època molt fotudeta. No ho he perdonat mai. Això sí, vaig poder estudiar anglès i francès.
I l’etapa de joventut?
De jove, amb 19, 20 anys, jo era molt activa i jugava a bàsquet. Anant a un partit a Lleida vam patir un accident prop de Tàrrega i vaig ser una de les persones mal parades. Em vaig trencar unes vèrtebres cervicals i vaig haver de passar 3 mesos al llit. Els amics m’havien de venir a veure perquè jo estava immobilitzada. En aquell llit, sense poder moure’m, vaig viure 5 declaracions d’amor. Em vaig decidir pel senyor Muntanya, fill dels mestres Muntanya, que era qui m’agradava més. Ens portàvem 10 anys. Ens vam casar i vam tenir 9 fills. El meu marit va morir jove, d’un infart. Dos dels meus fills també han mort. Sempre et preguntes per què no he mort jo abans. Però bé, no ens deixen triar. Les coses no surten com un vol sinó com està previst. Sempre em pregunten que per quina raó he tingut 9 fills i jo dic que per donar-los allò que jo no havia tingut.
I la vinculació amb l’Ametlla quan va arribar?
Sempre veníem a l’Ametlla a passar l’estiu en una casa que llogàvem. Després ens en van fer una.
I el fet d’escriure?
A mi sempre m’ha agradat molt escriure. Vaig ser corresponsal de no se quants diaris, sobretot al Correo Catalan; ara faig una article cada setmana per al 9Nou.
Has treballat pels drets humans i la pau des d’entitats i mai des d’un partit polític.
A nivell polític no sóc de cap color. A mi m’agrada poder dir: això m’agrada, això no m’agrada. I si sóc dins d’un partit hauré de dir amén. I jo no sóc de dir amén. El meu marit sí que era d’un partit polític, però jo no. Jo vull poder dir i pensar allò que em sembli en tot moment, no que m’ho injectin. A casa meva venen ara i de tota la vida persones de tots els colors i tendències polítiques.
També et declares catòlica practicant.
Abans tot era pecat. Alguns, però, ho diuen per als de fora però no s’ho apliquen. A la meva família sóc l’única que sóc practicant. Ara sóc molt amiga de les monges de Puiggraciós, allà m’hi sento com a casa, i no té a veure res l’església que fan elles amb la que hi ha a arreu i amb la que sóc molt crítica.
Com és ara la teva vida a l’Ametlla?
L’Ametlla per a mi ara és com un poble fantasma. Surtis a l’hora que surtis no hi trobes mai ningú. Jo surto a caminar i em fico per dins del poble i no hi trobo ningú. Molta gent s’ha anat venent les cases i ara hi ha gent nova. Arriben uns veïns nous i allò normal és que anessin a saludar als que ja hi som, però no. Hi ha molts dies que estic molt sola i no parlo amb ningú. Però com que m’agrada escriure doncs cada dia escric al meu bloc https://montserratponsa.com/, camino una hora cada dia, i vaig molt a Puiggraciós amb les monges. He perdut un marit, he perdut dos fills, en tinc un altre de delicat i et preguntes que per què no t’hi has anat tu en comptes d’ell.
Durant uns anys vàreu fer de jutgessa de Pau del poble.
Em van demanar ser jutgessa de Pau de l’Ametlla. Ens van venir casos molt complicats i mai en vaig perdre cap. Son records bons. Va ser una feina interessant. Et venen amb uns problemes que no et pots ni imaginar. Son veïns que es barallen entre ells i els has de fer venir a tots dos. I els feia venir totes les vegades que calgués. I no els deixava marxar si no es donaven la ma i es feien una abraçada.
Hi has fet nombrosos viatges com activista
El més destacat la volta per 5 continents amb un grup de gent que vam estar 3 mesos llargs en una Marxa Mundial per la No Violència. Ho vaig fer en nom de la Fundació Cultura de Pau que presideix Federico Mayor Zaragoza. I en vaig fer un llibre. En el món hi ha per viure tots de manera digne. Tothom hauria de poder tenir les mateixes oportunitats.
Què caldria fer?
Jo crec que els representants de les polítiques locals haurien de conèixer tothom i saber qui necessita alguna cosa i qui no. Moltes vegades no veiem ni escoltem les persones que necessiten ajuda. L’alcalde Mayoral a Granollers penso que ha estat un model. Quan era alcalde te’l trobaves sempre al carrer i xerrava i escoltava tothom.
Quin desig tens respecte l’Ametlla?
Que quan sortim al carrer a l’Ametlla hi puguem trobar gent! Que puguem dir doncs cada dimarts hi ha trobada o cada dimecres hi ha teatre. A l’Ametlla caldria una programació d’activitats que tu sabessis que cada cap de setmana no cal que et moguis d’aquí. No cal fer un concert molt gros. Tu tens uns músics aquí i d’importants i estarien contents d’actuar al poble.
AFiC – Cristina Baulies
Fotògraf Alberto Romero
Agrupació Cultural Dones de l’Ametlla del Vallès. Consol Sans, Otília Roig, Conchita Torrent, Maria Ruiz i Mariella Dupont. Una taula ben parada i un bon menjar agrada a tothom, et fa gaudir de l’àpat i de la companyia.
“Perquè m’haig de quedar a casa fent ganxet mentre el meu marit marxa a Can Quico a jugar a la botifarra?”
Consol Sans, nascuda a Barcelona l’any 1944. Presidenta. La participació social és una de les principals bases de la civilització.
Otília Roig, nascuda a Vilassar de Mar l’any 1957. Secretària. L’omple compartir petits moments amb la gent.
Conchita Torrent, nascuda a Gualba l’any 1958. Tresorera. Les seves companyes d’entitat diuen que regala amabilitat i bondat al grup.
Maria Ruiz, nascuda a Colòmbia l’any 1963. Vocal. És bo compartir experiències amb altres persones.
Mariella Dupont, nascuda a Bèlgica l’any 1964. Vocal. Conèixer gent i compartir els seus coneixements culinaris.
Arribar a complir més de quaranta anys per una activitat voluntària de manera ininterrompuda no és fàcil. L’Agrupació Cultural de Dones de l’Ametlla del Vallès, liderada per dones, és un exemple d’entitat que sumant esforços, treballant en equip i amb uns objectius comuns i clars fa que tot sigui possible.
Tot va començar cap a finals dels anys 70. Un grup de veïns i veïnes es va ajuntar per organitzar una associació, la qual no va reeixir. Una component d’aquest grup va comentar un dia: “perquè m’haig de quedar sola a casa fent ganxet mentre el meu marit marxa a Can Quico a jugar a la botifarra?”
Les altres dones van compartir la seva inquietud i van decidir organitzar esdeveniments per dones. El primer va ser agafar els cotxes i anar a fer un berenar a una cafeteria de La Garriga. Aquella tarda van sorgir moltes idees i projectes i van començar a fer sortides. La primera va ser a la Fira de Sant Ponç de Barcelona. Després d’anys d’activitats van legalitzar l’associació l’any 1988 amb el nom actual, 10 sòcies fundadores i moltes més que participaven regularment.
Entitat pionera al poble. Organitzava sortides culturals a museus i teatres, excursions, tallers, cursos, etc., Va arribar a tenir 300 sòcies. Venien dones de La Garriga, Bigues i Riells, Les Franqueses del Vallès, etc., ja que en aquestes localitats no hi havia cap entitat semblant.
Actualment compta amb més d’un centenar de persones sòcies, homes i dones. Organitzen classes de cuina i diferents tallers, col·laboren quan se’ls hi demana amb l’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès o altres entitats. Les seves activitats són molt variades: els berenars de Santa Llúcia, de primavera, de tardor, l’enterrament de la sardina el dimecres de cendra, la mostra de truites per la Festa Major, la Fira de Sant Ponç, reparteixen xocolata a la cavalcada de Reis, més els cursos de cuina i tallers variats oberts a tothom.
Totes les persones components de l’associació són importants, i tothom aporta el que poden. A la Junta Directiva són poques, però puntualment sempre hi ha sòcies que ajuden si és necessari.
Participar en les seves activitats és fer cohesió entre les persones: una taula ben parada i un bon menjar agrada a tothom, perquè gaudir del menjar i de la companyia és un plaer. No busquen una cuina complicada, busquen una cuina per socialitzar i aquesta feina no és gens fàcil. Fan recerca de noves receptes i temes interessants pels tallers, una tasca que fan amb entusiasme.
No tot és cuinar i menjar, entre cassoles, paelles i fogons es comparteixen experiències, plaers i bons moments.
Per l’Agrupació Cultural de Dones de l’Ametlla del Vallès la col·laboració entre entitats i associacions és bàsica per crear una xarxa d’associacionisme. Han col·laborat des del principi amb la Marató de TV3. Juntament amb la nutricionista de l’escola van fer cursos per incentivar als infants a menjar més verdura i fruites. La canalla va ajudar a cuinar i va ser tot un èxit.
En el moment de contestar a la pregunta, com heu viscut l’evolució de la dona al llarg dels anys com agrupació? ens expliquen que quan eren joves s’havia de fer el servei social per treure’s el carnet de conduir o el passaport, a no ser que estiguessin casades i llavors necessitaven només el permís del marit. També el necessitaven per obrir un compte corrent al banc, demanar un préstec o crear una empresa. Algunes d’elles van sortir al carrer per cridar i lluitar pels drets de les dones.
Ens comenten que socialment s’ha passat per moltes etapes i que han hagut molts canvis. Als inicis de l’associació, a les dones fundadores els hi deien* “les vagaroses” (no tenen res millor a fer que organitzar sortides?)*. Aquestes dones van tenir empenta per fer un pas endavant, però, alhora totes les activitats s’havien d’acabar a les 19 hores per arribar a temps a casa i fer el sopar al marit. Ara, això ha canviat, fan activitats i s’acaben a l’hora que sigui, marxen a casa o no, i els marits si tenen gana ja es fan el sopar ells mateixos.
Comenten que algunes joves, en comptes de seguir pel camí que les seves àvies i mares han obert cap a la llibertat i drets de les dones es deixen manar per les seves parelles. Tristes, es pregunten que què ha passat amb el que elles van aconseguir en el seu moment i el perquè n’hi ha que van cap enrere.
Totes cinc dones amb diferents inquietuds i pensaments, amb diversos coneixements i experiències, amb fites de la vida i projectes personals varis han aconseguit que l’Agrupació Cultural de Dones de l’Ametlla del Vallès segueixi el camí per sumar esforços en un propòsit: treballar conjuntament entre fogons, cassoles, paelles, tallers i xerrades.
AFiC- Eva Giménez
Fotògraf Alberto Romero
Olivia Bedmar Borjas, florista, creativa i emprenedora. A la vida l’important no és el que et passa sinó la teva actitud davant el que et passa.
Nascuda a La Garriga l’any 1968 i va estudiar Art Floral a Barcelona. Amb trenta anys ve a viure a l’Ametlla i obre la primera floristeria del poble, Olivia Flors, un espai molt especial on es venen i sobretot “es viuen” les flors. La passió per la seva feina fa que hi posi, a cada encàrrec, cos i ànima. Perquè fer un ram no és només ajuntar quatre flors i ja està, és pensar en l’ocasió, la intenció, el “per a qui” i el “per a què” i llavors posar-s’hi, amb tos els sentits. I d’això, l’Olívia, en sap molt. D‘això i d’art, de llibres, de cinema, de països i ciutats, de cultures i religions, converses on sempre acaba explicant històries singulars d’aquesta o aquella flor.
“Ens cal un centre que tingui el comerç aglutinat i un lloc on s’hi pugui reunir la gent jove”
Has viscut sempre a l’Ametlla?
No. Vaig viure fins els 30 anys a La Garriga i després, quan vaig acabar els estudis, vaig muntar la botiga a L’Ametlla. A La Garriga ja n’hi havien de floristeries i en canvi a l’Ametlla no. Era la Diada de Sant Jordi de fa 27 anys. I ja m’hi vaig quedar a viure. M’hagués agradat molt celebrar els vint i cinc anys, de fet ho tenia tot organitzat, però va caure just al començament de la pandèmia i no va poder ser.
Quina ha estat la teva participació a la vida social del poble?
No pertanyo a cap entitat però sempre que em demanen alguna cosa hi col·laboro encantada.
Quins han estat els teus estudis i quina és la teva ocupació actual?
Vaig fer la primària a l’Escola Puiggraciós, BUP a l’IES Blancafort i Estudis d’Art Floral a Barcelona. És un grau superior de 3 anys més un d’especialització.
Quins obstacles i dificultats t’has trobat pel fet de ser dona?
No n’he trobat cap, la veritat. Sí que et trobes amb el típic tòpic que els millors floristes son homes perquè els més elitistes, els professors de l’escola alemanya, són tots homes. Després resulta que les millors creacions estan elaborades per dones però és cert que ells estan com més reconeguts. Per sort tot això va canviant i ara pots trobar professores molt bones.
Una anècdota
Recordo l’últim curs de carrera que ens van fer crear l’aparador de Nadal d’un modista i a mi em va tocar l’Agatha Ruiz de la Prada. En aquell temps no hi havia internet i va ser complicat perquè no podia investigar sobre la seva feina però va ser molt agradable amb mi em va explicar amb quins colors primaris treballava.
També recordo quan vaig començar en aquest món, que agafava el meu Panda i anava pels camps de Vilassar a veure què havien collit els pagesos i què em podien vendre. Ara m’hi poso a l’ordinador, faig carrito i l’endemà ja ho tinc aquí. Tot això ha canviat moltíssim!
Quines són les teves aficions?
M’agrada molt llegir, sobretot Història de l’art relacionada amb el món de les flors. Com es feien els rams a l’època victoriana, quan es comença a considerar un art...
Per exemple, les corones de flors de les núvies que tan de moda estan ara, abans no només tenien una finalitat ornamental, també tenien una funció d’higiene i estaven fetes amb herbes aromàtiques per no fer pudor. Les tulipes, per exemple, no venen d’Holanda com ens pensem sinó de Turquia. És molt interessant veure com ha anat evolucionant el món floral al llarg dels anys així com estudiar tota la part cultural i religiosa. I és que cada país te la seva flor preferida i la representativa per a cada celebració.
Totes aquestes particularitats són molt importants a l’hora de fer aquesta feina perquè no es tracta només de fer un ram, al darrere hi ha un munt de feina i significats, depenent per a qui, per a quina ocasió, amb quina intenció...
Què és allò que et dona més satisfacció a la vida?
Despertar i descobrir que fa vint i set anys que treballo en el que m’agrada, veure créixer la Gina, en Biel i la Bruna, els petits de la família, i poder compartir-ho tot amb la persona que m’acompanya dia a dia.
Què t’agrada més de l’Ametlla?
La seva gent, el veïnat que tinc, la natura que ens envolta i la tranquil·litat que gaudim.
Que hi trobes a faltar?
Un centre que tingui el comerç aglutinat i llocs per prendre alguna cosa; que el senyor que baixa del Serrat compri el pa i tot el que necessiti i després vagi a fer el vermut o el gelat tot fent la passejadeta. Com que està tot dispers i no hi ha un petit nucli la gent passeja poc.
Estaria molt bé un cinema on poder gaudir de pel·lícules en versió original i també un lloc on s’hi pugui reunir la gent jove, que ara mateix no tenen on anar.
Trobo a faltar més cultura i que les entitats es belluguin més i organitzin activitats intergeneracionals on s’hi barregi gent gran i gent jove.
Com veus el futur?
El món està una mica regirat però com que tot és cíclic no em preocupa. Emocionalment el veig malament en el sentit que la gent està amb molta manca de valors i de paciència i molt irascible i emprenyada. Hi ha molta queixa i ho entenc: Covid, crisi, guerres, etc. Però al final es tracta una mica de com t’ho agafes tot en aquesta vida, de què fas tu amb el que passa, de l’actitud. I’escolta, si no pots menjar gambes de Palamós cada setmana doncs les menges un cop al mes que tampoc passa res! L’acceptació és molt important i al final per ser feliç tampoc necessitem tantes coses.
Un desig
Salut i flors!
AFiC - Carme Puig
Fotògrafa Cristina Baulies
Leonor Tejero Tejero, lluitadora pels drets de la gent gran a l'Ametlla del Vallès “Per aconseguir el Casal de la Gent Gran vam haver de fer pancartes i assegudes”
Nascuda l’any 1931, va estudiar i treballar a Barcelona. En jubilar-se, va venir a viure l’Ametlla Vallès, on ja hi estiuejava. En el nostre poble va lluitar incansablement per a què el Casal per a la Gent Gran fos una realitat. En va ser secretària i membre la junta durant molts anys. Voldria haver estat periodista, però no va ser possible. Eren temps difícils i calia anar a Madrid. La seva passió per escriure la va canalitzar a través de comunicar-se per carta amb persones de tot el món.
“Jo voldria haver estat periodista, però en aquella època va ser un objectiu inassolible”
Vostè va estar lluitant perquè a l’Ametlla hi hagués un casal per a la gent gran. Què recorda d’aquell moment?
L’alcalde d’aquell temps no ens feia cas. Fins i tot vam haver de penjar pancartes on hi deia: “Volem un Casal per a la Gent Gran”. També vam haver de fer una asseguda a l’entrada del poble. Inclús vam haver d’anar a parlar amb la Generalitat a Barcelona. L’Ajuntament ens van cedir una habitació al fons del bar de Can Muntanyola i no ens semblava just. Vam decidir escriure a la Generalitat i va venir un conseller a visitar-nos. Van poder veure les condicions en què estàvem i al cap d’uns dies vam rebre un escrit de la Generalitat que ens donaven tres cents mil pessetes per començar a fer les obres.
Que recorda de la infantesa? Deuria ser dura la vida ens aquells anys per a una nena.
Jo era al col·legi en el moment que entraven les tropes dels nacionals per la Diagonal de Barcelona. Recordo que va venir la meva tia a recollir-me tota atrafegada. Jo no volia marxar perquè el director feia pa i ens donava un pa a cadascuna. Ho feia per ordre alfabètic i jo m’havia d’esperar a la T!. La meva tia no va esperar, em va agafar de la mà i vam marxar corrents. Era molt petita però vaig poder veure com assaltaven magatzems. Quan van començar a bombardejar Barcelona el meu pare em va enviar a Campdevànol amb una família que tenia dues filles. Allà hi vaig estar molt bé i no em vaig assabentar que hi havia guerra.
Malgrat aquest context va poder fer estudis. Ens pot explicar com va ser aquesta etapa?
Vaig fer el Batxillerat universitari i vaig escollir estudiar anglès. A mi sempre m’ha agradat molt escriure. Jo voldria haver estat periodista, però en aquella època va ser un objectiu inassolible ja que calia anar a Madrid i la situació en aquells temps era molt difícil. Tot i així, com el pare era ferroviari i anava per pobles ens podia portar a casa productes com oli o pa blanc, sucre blanc. Per poder practicar anglès vaig mantenir correspondència amb un noi de prop de Nova York. Ens vam fer cartes durant 60 anys, fins que va morir. Ell no va estar mai a Catalunya, però la seva germana, amb la que em vaig fer molt amiga, ha estat aquí en dues ocasions. I jo vaig anar dos cops a casa d’ella a Los Ángeles. Ara ja no m’escriu. Això és que és morta. També em vaig escriure amb un anglès, un mexicà i una noia del Canadà.
I després d’estudiar que va fer?
Als 23 anys em vaig casar i amb el meu marit hem estat junts 70 anys. Ara fa poc que ens va deixar. Vam viatjar molt. Quan ens vam jubilar vam venir a viure a l’Ametlla on hi veníem a estiuejar. Jo vaig treballar de secretària principal a la Federació de Centros de Enseñanza Primaria y Comercial no Estatal de la província de Barcelona. Era com un sindicat dels col·legis privats. Allà em van tractar molt bé. El cap era el meu professor de tota la vida.
I després ja a gaudir de la jubilació a l’Ametlla?
A l’Agrupació de Gent Gran de l’Ametlla del Vallès vaig fer com a la feina, actes de les reunions, ho anotava tot. Encara guardo la llibreta on prenia nota totes les persones que anaven apuntant-se. La portava al damunt per quan em trobava algú pel carrer. A l’inici, mentre jo en vaig ser la secretària, al Casal hi havia apuntades gairebé 300 persones.
I ara amb més de noranta anys com és la seva vida?
Estic molt bé. Al matí ve una noia a casa que es diu Cristina que és un sol i em cuida. Després ve la Meritxell que em porta a la residencia. A la tarda em recull el meu fill, que ja està jubilat, o la seva dona. Tota la meva família ha vingut a viure a l’Ametlla. També tinc besnéts. Ara ja estic esperant la que arriba sempre i mai es queda pel camí...
Què li agrada de la seva vida a l’Ametlla?
De l’Ametlla m’agrada tot. De no ser així no hi haguéssim vingut a viure. Cada tarda anava al Casal i ens trobàvem un grup de dones i jugàvem a cartes. I un cop a la setmana fèiem el bingo. Encara ara, si fan un berenar i m’assabento hi vaig gràcies a que em ve a buscar el cotxe de l’Ajuntament. I quan acaba el berenar em recullen i em tornen a casa. Tota sola no podria anar-hi caminant. A l’Ametlla també he fet teatre. Un paper petit a Els Pastorets i fins i tot un musical. Ho dirigia tot la Consol. Al Casal jo m’apuntava a tot: a fer collarets, mandales, tallers de memòria i gimnàs. Ho passàvem més bé a gimnàs!. Vaig fer moltes excursions. Hem recorregut tots els pobles i esglésies. Galícia, Múrcia, Extremadura, Sevilla, Granada, etc.
Com es fa per arribar a ser una nonagenària?
Procurar molta tranquil·litat. No hagués pensat mai arribar als 92!
Té més aficions, a part d’escriure cartes?
M’agrada molt llegir. Però ara ja tinc problemes de visió. De jove una editorial em portava llibres d’autors clàssics a casa. Els he llegit tots i molts dues vegades. M’agradava Galdós, Fernando Flores, Verne, Dumas, etc. Les poesies de Bécquer encara me les se de memòria. Llibres més d’història. Les novel·les no m’agraden tant.
AFiC –Cristina Baulies
Fotògraf Jose Ramos
Cristina Canudas Raurell, artista, professora i creadora de projectes escènics
“Dedicar-te professionalment al teatre és una carrera de fons”
Nascuda a l’Ametlla l’any 1986 on va estudiar primària i secundària. Ha participat activament al Casal de Joves el Crit, al Teatre Nyoca i a les Gitanes. Als 21 anys marxa a viure a Madrid i s’hi està fins als 35 i ara, fa dos anys, ha tornat a l’Ametlla amb la seva família. Ha estudiat Comunicació Audiovisual a la UAB, Màster de Teatre per la Universitat Complutense i Formació actoral a la Cuarta Pared de Madrid. Actualment treballa com a creadora de projectes escènics i ho combina amb la docència a secundària fent de professora de català. Des que ha tornat de Madrid, balla gitanes a la colla dels grans.
“Més conscienciació, més anar de la mà i més implicació social per millorar el món. Ah! I Molt teatre!”
Quan se't desperta el cuquet del teatre? Amb quines dificultats t'has trobat?
Des de sempre m’ha agradat. Feia teatre a l’escola i quan vaig tenir 17 anys vaig començar a fer teatre amb el Grup de Teatre Nyoca, el grup amateur del poble. Ells em van acabar de posar el cuquet a dins. Marxàvem de bolo quasi cada cap de setmana, em relacionava amb gent de totes les edats i vaig tenir l’oportunitat de començar a treballar textos fantàstics d’autors molt desconeguts per a mi.
Després d’estudiar Comunicació Audiovisual, amb 21 anys, estudiar teatre professional es va convertir en el meu objectiu. Vaig marxar a Madrid i vaig estudiar interpretació a l’escola Cuarta Pared. Dedicar-te professionalment al teatre és una carrera de fons. En els moments difícils sempre recordo la il·lusió amb què feia teatre amateur. El teatre és un ritual, un lloc de trobada entre actors i espectadors i una història per explicar.
Quan i perquè decideixes marxar a viure a Madrid?
Se’m van ajuntar les ganes de viure fora amb les ganes d’estudiar teatre. Primer volia marxar a França però finalment em vaig decidir per Madrid. Pensava que era una ciutat molt connectada amb Barcelona. Tot i que, un cop allà, me’n vaig adonar que són circuits diferents i amb característiques diferents.
Què t'ha aportat aquesta experiència allà?
Va ser una revolució passar de viure a un poble on tothom et coneixia a viure a una ciutat on era anònima. És una ciutat molt activa. El primer any recordo d’anar cada setmana a veure exposicions, obres de teatre, concerts en directe, etc.
Com a actriu, m’ha ajudat per ampliar la perspectiva i adonar-me de la gran quantitat d’estils de teatre i d’espectadors diferents que hi ha.
Mentre estudiava a l’escola, vaig treballar al Teatro Lara de Madrid com a cap de sala. És un dels teatres més antics i bonics de la ciutat. Pel matí estudiava teatre i per la tarda, treballava des de les bambolines. Vaig aprendre molt de l’ofici, veia companyies diferents que passaven pel teatre i per tant, vaig descobrir diferents formes de treballar.
Quines diferències has trobat entre la vida allà i aquí tant a nivell de relacions socials com professionals?
Tant Barcelona com Madrid són ciutats molt centrípetes, es miren molt el melic. Madrid concentra propostes de tot l’estat i Barcelona és una ciutat que agrupa propostes catalanes i d’altres més connectades amb Europa. Entre elles, hi ha poc diàleg, es comparteixen pocs autors i autores, etc.
Pel que fa a Madrid, és una ciutat gran i fer xarxa costa una mica. Després de 13 anys, he fet una xarxa familiar, emocional i laboral molt gran que, per cert, trobo molt a faltar!
Què et va fer decidir tornar?
Com la majoria de treballadors d’aquest ofici, va arribar la Covid i em vaig quedar sense feina. Els bolos es van cancel·lar i les classes de teatre també. Feia temps que ja parlàvem amb la meva parella de tornar a Catalunya pensant en el nostre fill. Ens agradava la idea que en Teo tingués contacte amb la natura, aprengués el català a l’escola i estigués a prop de una de les nostres famílies.
La Covid va ser l’excusa per prendre la decisió. Vaig entrar a la borsa de docents de secundària i ara fa un any i mig que combino el teatre i l’educació.
Has viscut mai obstacles i dificultats pel fet de ser dona? Una anècdota
Recordo que tenia un bolo d’un espectacle que dirigia i com era habitual, l’il·luminador i jo vam arribar abans al teatre per muntar els llums abans que l’elenc arribés per a preparar-se. Recordo que el responsable del teatre va adreçar-se al meu company per fer-li preguntes del muntatge. El meu company li va dir que la directora era jo i que, per tant, havia de parlar amb mi. Instintivament, havia pressuposat que el responsable de l’espectacle era ell i no jo.
Recordo també una crítica teatral que un especialista ens va fer sobre un espectacle que dirigia jo i que havia escrit i coproduït amb una companya. El muntatge era una dramatúrgia d’una autora quasi bé oblidada, la Maria Teresa León. La ressenya, que per cert era positiva, s’iniciava citant el nom del responsable del teatre que ens havia programat. Sorpresa: era un home.
Són discriminacions subtils. Però existeixen!
Què fas en el teu temps lliure?
En tinc menys del que m’agradaria! M’agrada molt llegir, anar a la biblioteca amb el meu fill i envoltar-me de llibres. Evidentment, vaig a veure espectacles tot sovint.
I des de que sóc a l’Ametlla, m’he apuntat a ballar gitanes després de quinze anys!
Què és allò que et dona més satisfacció a la vida?
Viure l’ara i aquí, ser conscient dels petits moments de connexió amb l’univers, sentir-se acompanyada i estimada per la meva «tribu» i no perdre la nena petita que porto a dins, la curiosa i innocent.
Què t'agrada més de l'Ametlla?
De l’Ametlla m’agrada la gent que hi viu, la que m’ha vist créixer i seguim en contacte compartint experiències vitals. També m’agrada tenir tant a prop la natura.
Què hi trobes a faltar?
Hi trobo a faltar polítiques que ajudin els joves a poder viure al poble. Tots acabem marxant buscant lloguers i habitatges més assequibles.
Com veus el futur?
Crec que encara no som conscients com ens ha afectat viure la pandèmia de primera mà. Veig un futur en transformació. Els canvis són moviment endavant!
Un desig.
Més conscienciació, més anar de la mà i més implicació social per millorar el món. Ah! I molt teatre!
AFiC-Beti Español
Fotògraf Josep Arisa
Carme Puigcorbé Pujal, altruista i solidària que aconsegueix transformar la solidaritat en sang
“Posa’t sempre al lloc de l’altre!”
Nascuda a l’Ametlla del Vallès l’any 1946. Va poder estudiar fins als 14 anys. Va fer diverses feines com a cosidora fins que amb 20 anys es va casar i a partir d’aquí ja es va dedicar a la criança i cura. Va ser com a delegada a l’Ametlla de l’Agrupació Unió Femenina del Vallès que per primer cop a la vida es va arremangar per donar sang. Poder fer aquest gest solidari la va fer tant feliç que va pensar que tothom hauria de ser donant. I llavors es va arremangar per a que d’altres ho fessin. L’any 1986 va ser delegada per a la donació de sang a l’Ametlla i el 1999 va ser sòcia fundadora de l’Associació de Donants de Sang del Vallès Oriental, i fins al 2021. En total 35 anys dedicats a aquesta causa.
“La primera vegada que vaig donar sang em vaig sentir molt feliç i vaig pensar que tothom havia de ser donant”
Ets filla de l’Ametlla del Vallès?
Sí. Vaig néixer a l’Ametlla del Vallès, vivíem a Can Melitre, els pares eren els masovers. La mare ens acompanyava en bicicleta a l’escola i després a peu en grup amb les amigues del veïnat.
La meva infantesa va ser molt feliç. Jugava amb la meva germana Rosa i amb la canalla del veïnat. Als 12 anys vam anar a viure al Grup Sant Joan, fins l’any 1967 que em vaig casar amb el Miquel Jofré i vam anar a viure a Can Reixac, on encara vivim.
Quins han estat els teus estudis?
Vaig anar a l’escola fins als 14 anys.
Dels 15 fins als 17 anys tots els estius treballava a la Pensió Plancton de Calella de Palafrugell, la resta de l’any vaig aprendre a brodar a màquina i a cosir. Durant un temps vaig fer confecció de pantalons fins que em vaig casar als 20 anys. Vàrem tenir un nen i dues nenes i em vaig dedicar a ells.
Has promocionat la donació de sang a l’Ametlla del Vallès durant més de 30 anys. Com i perquè vas començar?
Vaig ser delegada a l’Ametlla del Vallès de l’Agrupació Unió Femenina del Vallès que es va fundar a l’any 1973 i es va dissoldre 26 anys després. Cada dijous ens reuníem a Granollers i hi fèiem diferents activitats: cada mes venia un metge de diferent especialitat a fer-nos xerrades, visitàvem empreses del Vallès per saber què feien i com treballaven, etc. I una vegada a l’any totes les sòcies que podiem donàvem sang.
Amb el temps, la Germandat de Donants de Sang de la Vall d’Hebron va proposar que les delegades de la Unió Femenina fóssim també les delegades per a la donació de sang als nostres pobles. I així va començar aquesta bonica i altruista tasca. Era l’any 1986, jo tenia 40 anys. De seguida el Miquel, el meu marit, es va afegir.
Com a delegats fèiem d’enllaç entre el Banc de Sang i l’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès, ens preocupàvem que el dia de la donació el local estigués a punt; ateníem a les persones donants; repartíem fulletons per les cases, els cartells a les botigues, etc. per anunciar la donació; la gestió i organització del dia de la donació,...
A l’any 1999, es va fundar l’Associació de Donants de Sang del Vallès Oriental i, des de llavors i fins al 2021, en Miquel i jo, hem format part de la Junta Directiva. La finalitat de l’associació és promoure la donació de sang i de plasma al Vallès Oriental. L’Ametlla del Vallès va ser el primer municipi del Vallès Oriental que va donar plasma.
Coincidint amb el seu 10è aniversari, l’Assemblea General es va fer a l’Ametlla del Vallès, i gràcies al patrocini de l’ajuntament es va inaugurar el monument dedicat a totes les persones donants de sang del poble, està ubicat als jardins de Can Muntanyola.
A l’any 2021 vam decidir tancar una etapa de voluntariat molt enriquidora i vam plegar el Miquel i jo, deixant l’associació i les seves tasques en molt bones mans. No ho hem fet sols, moltes persones voluntàries ens han ajudat durant aquests anys i sense la seva col·laboració no s’hauria pogut fer tot el que s’ha fet.
Agraïm a l’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès, a la Federació Catalana de Donats de Sang i a la Generalitat de Catalunya, l’homenatge que ens van fer per la nostra tasca altruista i voluntariat de 35 anys.
T’has trobat dificultats pel fet de ser dona?
No. És veritat que ara estem millor que abans, en general tenim més drets. Però també em preocupa tants casos de violència en general.
Quines aficions tens?
M’agrada molt cuinar, cuidar les meves plantes, els jocs de taula, viatjar i conèixer pobles sobretot amb mar i, fer trobades i xerrades amb les amistats i familiars.
Participes a la xarxa d’associacionisme de l’Ametlla?
Sí, soc sòcia de l’Agrupació Cultural de Dones de l’Ametlla del Vallès i de l’Agrupació de la Gent Gran.
Què t’agrada més de l’Ametlla?
M’agrada tot, és el meu poble i el trobo molt bonic. Ho tenim tot a prop, a poca estona tenim el mar, Barcelona,...
Em costa dir alguna cosa que no m’agradi.
Com veus el futur?
Encara que hi ha coses preocupants tothom hem d’ensenyar valors que permetin anar trobant solucions per fer un món millor.
Un desig
Salut i Pau, en majúscules.
Un missatge
Predica amb l’exemple. Hem conegut a pares que venien a donar sang amb els seus fills i les seves filles i ara, aquests infants s’han fet adults i també són donants de sang.
Animo a tothom que pugui que es faci donant de sang.
Ets feliç?
Sí, soc molt feliç i el que em fa més feliç és estar amb la família. Tenim tres fills i cinc nets que ens estimen i estimem. Com ens omplen les seves abraçades!
Agraïments
Vull agrair a totes les persones donants de sang que ens hem anant trobant any rere any pel seu altruisme i la seva solidaritat.
El dia de la donació era com una trobada d’amics i amigues. Moltes gràcies a tothom.
AFiC – Eva Giménez
 30x20.jpg)
Fotògrafa Sisi López
Laura i Susana Grau Olivos. Germanes, amigues i emprenedores
“Les coses importants no són coses”
Nascudes a La Garriga, la Laura l’any 1977 i la Susana el 1975. Tot i ser la nit i el dia han sabut transformar les seves diferències en energia per tirar endavant dos grans projectes: el bar de Can Quico i el restaurant La Plaça Bella. La pandèmia les va aturar de cop i les va fer adonar-se de coses que, amb les presses del dia a dia, no veien. Ara, després de mitja vida entre taules i fogons, han decidit viure la vida d’un altra manera, la Laura com a encarregada de Can Xammar i la Susana gaudint del seu temps i de l’entorn de l’Ametlla.
“Can Quico era per nosaltres una gran família. Ens hi trobàvem a casa”
Heu viscut sempre a l’Ametlla?
Vam néixer a La Garriga però vivíem molt a prop de l’Ametlla i sempre hem fet vida aquí. Després la Susana sempre ha viscut a l’Ametlla i jo fa 15 anys que visc a La Garriga.
Quina ha estat la vostra participació a la vida social del poble?
Hem format part de l’ACA, tot i que no molt activament. Els horaris de la nostra feina no ens han permès involucrar-nos gaire en les associacions del poble però sempre que ens ho han demanat hi hem col·laborat.
Actualment, hem trobat a Can Xammar un projecte on poder-nos involucrar i oferir al poble propostes de cooperació, esport i lleure.
Quins han estat els vostres estudis i quina és la vostra ocupació actual?
Vam estudiar a l’Escola Verge de Montserrat, ara Escola Bertí. Després la Susana va anar a Girona, a estudiar Hostaleria. Jo vaig començar a pencar amb 19 anys a Can Quico d’ajudant de cuina i la Susana, que tenia ganes de moure’s i veure com es treballava a diferents cuines, va marxar a altres restaurants de la comarca. Llavors els propietaris de Can Quico, la Maria i en Pere, es volien traspassar el bar i em van proposar que el portéssim nosaltres, però inicialment vam haver de dir que no. Érem molt joves! S’ho van quedar els de la Masia però un any després ho van deixar també i va ser llavors quan ens hi vam embarcar. Teníem 26 i 24 anys i hi vam treballar deu anys.
Perquè decidiu deixar Can Quico i anar a La Plaça Bella?
En Pep, el propietari d’El Gat d’en Calixto, ens va proposar que ho portéssim nosaltres. Ens ho vam rumiar molt perquè Can Quico era per nosaltres una gran família. Ens hi trobàvem a casa i creiem que la gent que ens acompanyava també compartia aquest sentiment. A Can Quico ens hem curtit, entre paletes i pintors: - venga nenaaa un carajillo!- gent maca, eh! Amb aquest tarannà. Però a nivell d’horaris era molt dur i vam pensar que era el moment de fer un canvi. Començar de nou en un altre lloc ens espantava, però també era una nova oportunitat de créixer.
Deu anys després decidiu deixar-ho. Perquè?
El món de l’hostaleria et dona moltes satisfaccions però també és molt esclau. La pandèmia ens va parar de cop i vam prendre consciència de moltes coses que, amb les presses del dia a dia, no vèiem. I ens vam començar a qüestionar: Que si què estem fent, que els horaris, que si quantes coses ens estem perdent: aniversaris de 30, de 40, comunions, batejos, viatges. No tenia sentit!
Em van proposar portar Can Xammar i em va il·lusionar molt el projecte. Ara treballo i formo part de la Fundació Roser de Maig una ONG d’acció social, educativa i de lleure que es dedica a fer activitats per acompanyar a famílies en situació de vulnerabilitat.
La Susana també tenia ganes de tranquil·litat després de tots aquests anys i vam fer el pas. I estem encantades!
Quins obstacles i dificultats us heu trobat pel fet de ser dones?
La veritat és que cap, tot i haver treballat en un bar “molt d’homes”. Pensa que a Can Quico, fa 23 anys, no hi entraven dones soles. Per sort tot això va anar canviant i amb els anys les dones venien a fer el cafè amb les amigues o fins i tot soles. La gent era respectuosa i no vam tenir cap problema.
Una anècdota
D’anècdotes en tenim una pila! Ara la que em ve al cap és que un dia a Can Quico, a l’estiu amb la terrassa a tope, una amiga es va despistar saludant-nos, no va fer la rotonda i va acabar amb la furgoneta dins. Molt fort!
Quines són les vostres aficions?
Laura: m’agrada caminar, jugar a pàdel, fer ioga i pilates, cantar mantres...
Susana: jo gaudeixo molt caminant per la muntanya i anant a missa a Puiggraciós.
Què és allò que us dona més satisfacció a la vida?
Que les persones que tenim al voltant i estimem estiguin bé i siguin felices.
Què us agrada més de l’Ametlla?
L’entorn, poder sortir a caminar per aquests camins i gaudir del paisatge, del bosc, dels Cingles, del Puiggraciós. Això no té preu!
Què hi trobeu a faltar?
Ens agradaria molt que per fi es fes la Via Verda a La Garriga, per poder anar-hi caminant amb seguretat. Això és primordial! Que es pugui anar passejant, en bici, en patinet... Veure aquells nanos per aquell voral que ni és voral ni és res, fa patir molt.
També tot el tema d’Illa Activa sap molt greu perquè molta gent ha quedat ben fotuda. És urgent trobar la manera que torni a obrir.
Ah! I un centre cívic. Aquí a Can Xammar es podrien fer moltes coses!
Com veieu el futur?
Tot i que som molt de viure el present, el veiem esperançador i ple d’oportunitats, amb il·lusió i amb ganes! Però no hi hem de pensar gaire en el futur, el més important és l’aquí i l’ara.
Un desig
En tenim uns quants ha ha ha. Primer que no ens falti la salut perquè sense salut no tenim res. I també viure amb tranquil·litat i ser un mateix.
AFiC - Carme Puig
Fotògrafa Cristina Baulies
Rosa Vela Abella, professora de l’IES Eugeni Xammar. Experta en altes capacitats
“Hi ha infants que veuen la vida amb una profunditat a la que nosaltres no hi arribarem mai”
Va néixer a Barcelona i després va anar a viure a La Garriga per temes de salut. A l’Ametlla hi ha treballat entre els 21 i 60 anys com a professora de l’IES Eugeni Xammar on durant 9 anys va estar a l’equip directiu. Com a coordinadora de recerca en altres capacitats a la Universitat de Barcelona, i formadora de formadors en aquesta matèria, ha creat Congressos científics pels quals han passat 4 mil joves amb altres capacitats. Actualment continua investigant el procés d’aprenentatge de les persones.
“La gran riquesa és veure que qualsevol persona et pot ensenyar tingui l’edat que tingui”
Què significa l’Ametlla per a tu?
No hi he viscut mai però sempre hi he treballat. Vaig demanar venir aquí després de treballar dos anys a Llinars del Vallès i haver aprovat unes oposicions. Estava recent casada, tenia 21 anys i moltes ganes. I em vaig jubilar amb 60 i mai vaig marxar d’aquí. Aquí vaig entendre que hi havia infants que respiraven d’una altra manera.
Ens pots explicar què és “Pinzellades de cultura”?
Doncs després de molts anys d’observació de l’aprenentatge de l’alumnat vaig veure que el curs acadèmic teòric s’havia d’acabar a l’abril i que havia de quedar temps fins el juny per a que cada infant pogués expressar allò que portava dins. Cada any creàvem un projecte científic de 3 mesos i l’alumnat em dirigia a mi i jo marcava fites i cadascú s’organitzava i el treball realitzat es presentava en públic a les famílies.
Parlant de famílies. Què ens vols explicar sobre la teva?
La meva família és l’Agustí, que fa 50 anys que anem junts, i les meves filles, intenses i amb moltes ganes de volar i entendre el món, molt fidels als seus principis i valors. Tinc dos néts. L’Apollo i l’Aquiles que viuen a Londres i els dos estan molt en música, que la senten i han demostrat amb 6 i 9 anys que aquest és el seu camí.
Com va ser que vas decidir ser mestra? Ho trobes a faltar ara que estàs jubilada?
Sóc filla d’un mestre. Un mestre amb força de mestre. Jo també em sento mestra, com a mestratge. M’encanta la meva professió i em sento totalment afortunada. He fet allò que més m’agrada del món a nivell professional. I amb errades i virtuts he de dir que m’agrada el camí professional que he fet. Ara jubilada continuo activa, ja sigui investigant, també pintant i estudiant arpa. La gran riquesa amb 65 anys és veure que qualsevol persona et pot ensenyar tingui l’edat que tingui.
Ens expliques algun fet biogràfic que t’hagués marcat?
Malgrat el meu pare va marxar aviat, em va deixar un gran llegat. Ell va agafar un càncer de laringe del qual no se’n va en sortir. Quan el van operar va triar que jo l’acompanyés a quiròfan. En aquell moment em va dir que jo podria explicar molta física i molta ciència, però que com no mirés al nen o la nena que tingués al davant de res serviria el que jo fes com a mestra. Que allò que jo havia de fer com a professora era ajudar els infants a ser persona. I això em va quedar gravat. Jo tenia llavors uns 24 anys.
També treballes a nivell universitari. Ens pots explicar com va anar això?
Treballo des de fa molts anys a l’Institut de Ciències de l’Educació, de la Universitat de Barcelona (UB), però estic a totes les universitats. Tinc molta sort que el Departament d’Educació creguessin en el meu projecte. Quan portava “Pinzellades de cultura” jo ja estava la UB com a coordinadora de recerca en altes capacitats i tenia un grup molt potent de gent d’arreu de Catalunya coneixedors de la línia intrínseca que tenen segons quines noies i nois des de ben aviat a la vida. M’agrada aprofundir en com aprenen certes persones. Encara estic estudiant i observant i estic descobrint que hi ha pocs infants, però n’hi ha, que aprenen per intuïció. I això és un sistema d’aprenentatge sense bases científica neurològica i em crida molt l’atenció. Després de “Pinzellades de Cultura” vaig organitzar els Congressos científics amb la UB. S’han fet durant 10 anys i hi han passat uns 4 mil nois i noies del país.
Com vas viure la pandèmia del COVID?
Només tinc adjectius negatius per parlar de la pandèmia. Però en la meva feina concreta la pandèmia ha estat motiu per adonar-se de moltes coses. Els Congressos científics es van continuar fent on line i vam poder extreure grans aprenentatges i suport emocional. A nivell personal, amb filles fora del país i el tancament de fronteres, doncs va ser molt dur. A més jo sóc una persona de risc i vaig haver d’estar absolutament tancada els dos anys.
Com es poden acompanyar infants amb altes capacitats?
Primer de tot cal dir que tinc un absolut respecte cap a una mare o pare que creuen que estan fent el millor amb els seu fill o filla però que no obtenen resultats i que el seu fill o filla continua no estant bé, tenint molta ràbia, o molt insomni... Amb les altes capacitats tothom ens equivoquem. Primer cal no fustigar-se. I sí que cal agafar consciència de que el seu fill o filla, per petits que siguin, veuen la vida amb una profunditat que potser nosaltres no hi arribarem mai. I s’ha d’acceptar.
Com està la societat pel que fa a infants d’altes capacitats?
Fa un any vaig conèixer un nen de 3 anys que preguntava la diferència entre massa i pes. Li vaig poder explicar els conceptes massa, pes i densitat. Cal tenir consciència que cada fill és una persona individual i única. I tenir clar que allò que necessiten ja ho van expressant d’una manera o una altra. Els adults actuem sovint per valors tòpics i típics. I per a aquests infants aquests valors típics no existeixen. Les lleis que es facin a nivell de país per als infants han de ser per a tots els infants. Només un infant que pateixi ja haurem fracassat.
T’han qüestionat algun cop per ser dona?
I tant. Per exemple quan es feien les obres de l’IES, i jo n’era la directora i també estava criant, i persones van qüestionar que jo pogués portar l’obra. Jo comptava amb el suport de l’APA. No estava sola. Això és el que jo responia a aquestes persones.
Com podria millorar l’Ametlla?
Allò important és que la gent s’ajunti i faci propostes. Per exemple, quan s’estava construint la zona de gimnàs de 400 metres quadrats de l’IES vaig plantejar que la gent del poble pogués aprofitar aquest espai quan això no estava ni estipulat. I ho vam aconseguir. Possiblement ja s’estigui fent coses per tal que es mogui el poble. Aquesta és la riquesa.
AFiC - Cristina Baulies
Fotògraf Toni Fuentes
Equip Sènior femení de l’Associació Vòlei Ametlla, AVA
“Totes posem el vòlei per davant de moltes coses”
Les jugadores de l’Equip Sènior femení de l’AVA estan molt satisfetes de l’èxit assolit al finalitzar la temporada 2021/2022, ja que van ascendir a la Primera Divisió Catalana. Per conquerir aquests èxits hi ha un gran grup de gent que està treballant molt bé des dels seus respectius àmbits. Club, jugadores i equip tècnic estan col·laborant colze a colze. Val la pena que les coneguem una mica a totes. Parlem amb la Gemma Demunt Bernades, Presidenta del Club, amb la Nuria Bouza Ferreiro, Directora Tècnica i Entrenadora i amb la Mar Saló Garí, la Nerea Sánchez Rodríguez, la Laura Ingenhaag Gibert, i la Clara Ganduxé Beltran, com a representants de totes les jugadores que afirmen fermament: “totes tenim un mateix objectiu”.
Nuria Bouza, hem aconseguit tenir un equip de referència per a les noies de la base
Gemma Demunt, com va néixer el vòlei a l‘Ametlla?
El vòlei va néixer com activitat de l’Ajuntament. Amb el temps, s’ha anat professionalitzant i hem crescut moltíssim. Ara mateix ens ve gent de pobles dels voltants i estem molt contents en aquest sentit.
Com és que era exclusivament femení?
No és cert que fos només femení. Sí que és veritat que els nens sempre han tirat més cap al futbol i el bàsquet i poder fer un equip masculí sempre ha estat molt complicat. Tot i això, sempre hem tingut un sènior masculí.
Podries definir el model de club?
Per nosaltres, és una prioritat ajudar als nois i noies a créixer com a persones amb uns valors a tots els nivells, fomentant-ho des de la base. És important ser els millors però no de qualsevol manera.
Feu altres coses apart del purament esportiu?
Sí. Participem en coses del poble. Ara mateix per carnestoltes portem la barra del bar, al febrer farem la calçotada popular, fem tornejos de vòlei, per la Festa Major tenim una barra de bar i organitzem la botifarrada a les havaneres. En el que ens demani l’Ajuntament, allà estem.
La Nuria Bouza és des d’aquest any la Directora Tècnica en la secció indoor. Com a entrenadora porta anys al club?
Jo vaig venir al club fa 8 anys, sempre com a entrenadora. En aquells moments jo jugava a vòlei platja a nivell professional amb la selecció espanyola.
Ha canviat el nivell dels equips del club d’uns anys enrere fins ara?
Sí, hi ha molta diferència. Hem passat de tenir els equips de les noies a Tercera i Quarta Catalana, a tenir tots els equips a Primera. Les sèniors estan a Primera Catalana i volem pujar a Primera Nacional. Estan molt ben posicionades. Estem en progressió des de fa molts anys, tenim més jugadores i, si tinguéssim més disponibilitat del pavelló, encara ho podríem fer millor.
Mar Saló. Capitana de l’Equip Sènior femení. 26 anys
Jo vaig començar a jugar als 6 anys. Sempre he estat a l’Ametlla. Des que es van unificar els dos clubs i amb l’arribada de la Nuria, cada any hem anat pujant de categoria, ha anat canviant la forma d’entrenar i nosaltres cada cop li donem més importància al vòlei i juguem millor.
Amb aquesta progressió que heu fet, l’exigència és més gran?
Sí. El compromís de totes és molt important. Totes posem el vòlei per davant de moltes coses.
Quines?
Doncs, quedar amb amics, no sortir per la nit el dia abans de partit, aniversaris, etc., totes sabem que tenim el compromís de venir als partits i als entrenaments. La salut, la feina i el vòlei són les nostres prioritats ara mateix.
Com compagineu feina, estudis i esport?
Nerea Sánchez. 19 anys. És estudiant i també és entrenadora de categories inferiors a l’AVA.
Jo vaig a classe a les tardes. Empalmo dels estudis al vòlei i després cap a casa. Als matins aprofito per estudiar.
Laura Ingenhaag. 19 anys. Compagina l’esport amb els estudis
Jo estudio a Vilanova i la Geltrú. A principis de curs vaig pensar en anar-hi a viure, però vaig decidir quedar-me aquí pel tema del vòlei, ja que m’agrada molt i estic molt feliç amb les companyes de l’equip.
Clara Ganduxé. 22 anys. L’any passat va acabar els estudis i ara compagina el vòlei i la feina
Jo vaig acabar els estudis l’any passat, i em va ser molt difícil de compaginar. Tot i això, el vòlei em donava una motivació per venir que m’ajudava a desconnectar del dia a dia dels estudis i les pràctiques que estava fent.
Què és el que us fa sentir més orgulloses de l’equip ara mateix?
Mar Saló: La cohesió que hi ha. Totes tenim un mateix objectiu, que és pujar de categoria i tothom està donant el màxim per fer ho i veiem que estem millorant dia a dia.
Nuria Bouza: Per mi, el millor èxit dels darrers anys, és que tenim un equip que és referència per a les noies de la base. Les noies petites les miren i pensen jo vull ser com elles. Això fa créixer el club i ens facilita la feina a nosaltres.
Heu tingut alguna dificultat pel fet de ser un equip femení?
Gemma Demunt, NO.
Que és el que us agrada més de l’Ametlla?
Gemma Demunt, jo vaig venir de Barcelona a viure a l’Ametlla cercant tranquil·litat, però si vols fer coses aquí hi ha moltes coses per fer.
Mar Saló, jo visc al poble i m’agrada molt. Es diu que hi falten activitats per la gent jove. Doncs mira, el vòlei és un lloc on la gent es pot trobar, es creen grups socials, i això també és important.
Què trobeu a faltar a l’Ametlla?
Gemma Demunt, jo insisteixo en el tema que necessitem més espai. Si no el tenim no podrem créixer més. Tant en pista com en platja.
Un desig pel futur a nivell de club
Gemma Demunt, seguir creixent i que la gent estigui molt a gust amb el club.
Nuria Bouza, mantenir aquesta estabilitat que hem assolit amb esforç, gaudir-ne, i, com a gran objectiu d’aquest curs, que les noies del sènior pugin a Primera Nacional.
Mar Saló, poder viure aquest ascens a Primera Nacional, que ara ho veiem a prop.
Gemma Demunt, alguna cosa més per part teva? Sí. Voldria fer una crida: necessitem sponsors que ens ajudin. Tenir un equip a Primera Nacional ja és un esforç important i si l’any que ve hi ha un altre equip serà complicat de gestionar.
De quin partit esteu més contentes?
Mar Saló, jo recordo molt el partit que vam jugar aquí a l’Ametlla amb el St. Pere Pescador. Vam guanyar i vam pujar a Primera Catalana. Havíem de guanyar per pujar. El pavelló estava ple, el partit va acabar al tie break al cinquè set. Vam sentir una alegria immensa.
Quin és el vostre crit de guerra?
Nerea Sánchez, jo crido 1,2,3 i la resta criden AVA!
AFiC - Josep Arisa
Fotògrafa Elisabet Tironi
Maria Garí Valls, propietària i professora de l’escola d’anglès Vola English. Optimista, emprenedora i enamorada de l’Ametlla
Va néixer a l’Hospital de Granollers l’any 1984. És la petita de quatre germans i pertany a la cinquena generació d’ametllatanes, la primera va ser la rebesàvia de la seva mare vinguda de La Vall d’Aran. Quan era petita esperava amb candeletes el Carnaval perquè la seva àvia li feia les disfresses. Abans d’anar a la universitat va participar a la ràdio del poble amb magazins, informatius i programes de Festa Major. Als 18 anys va sentir molta passió pel voleibol, passió que l’encamina, l’any 2009, a fundar l’entitat Eduvólei, un projecte d’educació esportiva amb valors.
“Si emprens un projecte amb optimisme i esforç, pot ser que no arribis a aconseguir-lo, però et trobaràs coses meravelloses pel camí”
M’han dit que ets experta en pedagogia esportiva aplicant valors?
La línia que segueixen tots els meus projectes professionals i de voluntariat van per la vesant de l’educació a través del lleure.
A nivell esportiu, amb Eduvólei, antiga entitat del poble que al 2012 va ser premiada amb una beca de la Fundació Espavila per promoure la cultura de l’esforç entre els infants i els joves. Treballàvem amb un programa de tres línies d’actuació: una per a famílies, per ajudar-les a donar suport a l’educació esportiva cooperant amb els entrenadors i l'entitat. La segona, per als entrenadors, formant-los per fer de figures model practicant amb l’exemple i donant-los eines per motivar els jugadors aplicant una filosofia més d’acompanyament i no tant de competició. I, en tercer lloc, una sobre els jugadors, en la que es fomentava l’esforç a través de deu valors. Treballant un valor cada mes, enteníem, finalment, la complexitat de l'esforç.
Aquests valors els apliques també a las classes d’anglès?
Sí, el nom de l’escola, VOLA English, està formada per les sigles de Valors, Optimisme i Llengua Anglesa. Treballem la gramàtica a través de jocs de taula, activitats creatives, música i sortides pel poble. A partir de 6è de primària introduïm el debat com a eina per treballar habilitats comunicatives i entendre valors més complexos.
En quines activitats socials del poble has participat?
De petita vaig participar en el ball de gitanes i el Carnaval. La meva àvia materna ens feia les disfresses a mi i a la meva cosina, i esperàvem aquestes festes amb candeletes. Després vaig col·laborar a la ràdio fent magazins, informatius, programes de Festa Major.... L’any 2003, quan en tenia 18 anys, em va agafar fort pel vòlei i vam fundar el primer club a l'Ametlla, amb un grup de jugadores, el suport de mares i, en especial, de l'Asun Morte , que és, crec, la primera dona olímpica que hem tingut al poble. El 2009, hi va haver una escissió d’aquest club que vam anomenar Eduvólei, i més tard, el 2020, en plena pandèmia, vam culminar la fusió de les dues entitats coexistents al poble i va néixer l’AVA. Així és com vaig participar en la formació dels tres clubs de vòlei de l’Ametlla.
Així doncs, et deuen tenir de referent en aquestes entitats?
Considero que sempre he estat on havia d’estar i crec que l’any 2020 era el moment adequat per fer la fusió de les dues entitats, amb dues juntes que s’avenien molt. Ara mateix, el vòlei de l’Ametlla està vivint uns moments espectaculars amb el fantàstic lideratge femení de la Gemma Demunt, Presidenta, i de la Nuria Bouza, Directora Tècnica.
Ara encara hi participes?
Fa mig any que no. He decidit fer una pausa per centrar-me en altres projectes professionals. Per una banda, l’escola d’anglès, i també en projectes divulgatius d’educació que no vull revelar encara. Però vaig a veure alguns partits, tenim un club fantàstic amb un equip en primera divisió catalana de noies i un altre que està lluitant per pujar a primera. Una de les coses que més il·lusió em fan és que molts dels integrants dels equips que hi ha a dalt de tot, tant l’equip que juga a nacional masculí , com les noies dels dos primers equips de vòlei, em van tenir com a primera entrenadora, i em fa molta il·lusió anar a veure’ls jugar.
La teva filosofia de vida?
Com que m’agrada molt parlar de valors, el que més m’agrada i que per mi dona més sentit a la vida és l‘optimisme. L’optimisme és una percepció, però sobre tot, és una eina de responsabilitat amb el teu futur. Si creus que una cosa és possible, et sentiràs capaç i treballaràs per aconseguir-la i, tot i que no sempre arribaràs a aconseguir el que desitges, et trobaràs coses meravelloses pel camí.
Has tingut alguna dificultat a la teva vida personal i laboral pel fet de ser dona?
Sóc la germana petita de quatre germans amb molta diferencia d’edat i he tingut un suport familiar molt gran. Amb els meus pares no he tingut cap limitació pel fet de ser dona. La seva filosofia és que si vols alguna cosa t’has de formar bé i dedicar-hi moltes hores.
En el món de l’esport també he estat privilegiada ja que no m’he trobat amb un obstacle que la majoria de dones tenen i que és el de no tenir un model a seguir. Als equips de base de vòlei, gairebé tot són dones, però a mida que van pujant d'edat i categoria, la majoria són homes. Falten models, si mires i no veus ningú com tu que aconsegueix arribar, penses que això que desitges no és per a tu, tens falta de confiança en tu mateixa. Jo en canvi, he tingut com a referent a la meva germana que és tècnica d’esports i sempre l'he vist liderar equips i projectes.
Què t’agrada més de l’Ametlla?
Tenim el privilegi de ser a un cop de volant de Barcelona amb tota la seva oferta de cultura i d’oci, i a un cop de volant de la platja. I a casa vivim envoltats de natura.
Trobes alguna cosa a faltar al poble?
Ara que tenim uns diables, també podem aspirar a una colla castellera que es podria dir “els escalabirres de l’Ametlla”. No hi ha millor exemple d'equip, tothom hi participa i té un rol més important o menys però que fa equip i comunitat.
Un desig
Hem de fer un esforç per observar i reflexionar més i centrar-nos en les coses que ens uneixen i no en les que ens separen. Lamentablement, amb les coses meravelloses que ofereix internet i les xarxes socials, també arriben coses horribles com que la gent cada dia està més crispada: ens anem dividint en petits nínxols i si no pensem exactament igual que l’altre, som dolents. Hem de començar a fer caure aquestes parets i trobar tot allò que tenim en comú.
AFiC – Elisabet Tironi
Fotògrafa Eva Giménez
Mercedes Ruiz Cobos, jubilada imparable. Atrevida, lluitadora i vital
“Les dones de la nostra generació hem hagut de lluitar molt per poder fer la nostra”
Va néixer a Granada l’any 1947. Amb 15 anys va venir a viure a Sabadell i, ja casada i amb fills, va arribar a l’Ametlla, primer com a estiuejant i quatre anys més tard a viure-hi. És sòcia de l’Agrupació Cultural de Dones de l’Ametlla del Vallès i va ser la primera dona que va conduir la furgoneta per a Serveis Socials de l’Ajuntament. Ha dedicat la seva vida a la cura del altres: família, amics, gent gran i totes aquelles persones que la vida li ha posat al davant i que ho han necessitat.
Només si tu estàs bé pots tenir cura dels altres. Soc feliç ajudant i sempre que puc, ajudo
Has viscut sempre a l’Ametlla?
No, vaig néixer a Granada i com que no hi havia oportunitats de feina, ens vàrem traslladar a Sabadell on ja hi vivien els meus tiets. Aquí vaig conèixer el meu home i em vaig casar molt jove, amb 17 anys, i de seguida van venir els fills. Vivíem a Sabadell i vam decidir comprar una casa a l’Ametlla per anar-hi a l’estiu i els caps de setmana —d’això ja fa trenta anys— i en jubilar-se el meu marit vam decidir venir a viure aquí.
Quina ha estat la teva participació a la vida social del poble?
Quan vaig arribar no coneixia ningú i vaig contactar amb la Tina de l’Agrupació de Dones per relacionar-me una mica i encara en soc sòcia. La veritat és que no he tingut gaire temps per associacions entre la feina i la família i després, quan vaig plegar de treballar, m’agradava molt visitar als avis que havia cuidat.
Quins han estat els teus estudis i quina és la teva ocupació actual?
De petita vaig anar molt poc a l’escola i mira que m’agradava! Però sempre passaven per davant les feines de casa. Érem quatre germans i teníem bestiar. La meva mare sempre estava malalta i era jo la que havia d’organitzar les feines de casa.
Quan vaig arribar a Sabadell em vaig posar a treballar en el sector tèxtil fins que em vaig casar. Després, mentre criava els fills feia de modista. Llavors la meva filla gran va voler treure’s el títol de monitora de gimnàstica en una escola que hi havia a Barcelona i com que tenia només 15 anys i jo no volia que hi anés sola, vaig pensar: i si m’hi apunto jo també? Però necessitava el graduat per fer-ho així que em vaig matricular a l’escola d’adults els vespres i un cop el vaig tenir, m’hi vaig posar. Ja amb el títol totes dues, vam muntar un gimnàs a Sabadell junt amb el meu fill gran.
Quan vam venir a l’Ametlla em vaig oferir com a monitora al C.E. Vallés on hi vaig treballar 4 anys però ho vaig haver de deixar per problemes d’esquena. Em vaig apuntar a l’atur, vaig fer un curs i vaig treure’m el títol de Treballadora Familiar i amb un ajut de la Generalitat vaig muntar una empresa de serveis per a la gent gran i famílies.
I com arribes a portar la furgoneta de Serveis Socials?
L’alcaldessa Mª Àngels Cabello em va trucar perquè necessitava una treballadora familiar titulada i amb carnet de conduir. No en tenia cap, jo era l‘única, les altres eren totes auxiliars. Jo ja estava molt cansada, treballant els festius i bregant amb el personal, així que li vaig dir: te valgo yo? Em feia cosa portar la furgoneta però ho volia provar i li vaig demanar que me la deixés un dissabte. Ja em veus a mi pel Carrefour fent voltes amb el meu home al costat. Les cames em feien figa! El meu home només feia que renegar i a casa no entenien perquè m’havia de complicar la vida. Jo no vaig fer cas a ningú, em vaig organitzar i apa! Amb els avis amunt i avall. Les he passat de tots colors però amb il·lusió i esforç tot tira endavant. Les dones de la nostra generació em hagut de lluitar molt per poder fer la nostra.
Quins obstacles i dificultats t’has trobat pel fet de ser dona?
La veritat és que cap. A casa de petita érem igual els nois que les noies. L’única espineta clavada que tinc és no haver pogut estudiar quan havia d’estudiar, però eren les circumstàncies. No vaig poder quan tocava, però ho he fet de gran.
Una anècdota
Quan anava amb la furgoneta de l’Ajuntament en ple hivern a les 8 del matí, si veia alguna mare amb els seus fills petits pujant pel Pavelló amb aquell fred em parava a recollir-los i molts cotxes em pitaven i jo els deia: «Calleu home! Una mica de paciència!». Si veia algú que realment ho necessitava, el portava. Jo sempre he estat molt solidària i si puc ajudar, ajudo, encara que després em faci anar malament a casa.
També recordo de petita que al pis de dalt de l’escola de monges hi havia un asil i a l’hora del pati m’agradava pujar a donar l’esmorzar als avis. Més tard, amb fills, també aprofitava quan els nens eren a escola per a anar a casals i fer companyia a la gent gran. Sempre ha estat la meva vocació.
Quines són les teves aficions?
La cuina, la costura i la natació. Ara estic fent un curs de cuina MasterChef online que m’ha regalat la meva neta per reis i l’estic gaudint molt.
Què és allò que et dona més satisfacció a la vida?
Estar amb la meva família. Soc feliç quan ens ajuntem tots i compartim taula i bons moments.
Què t’agrada més de l’Ametlla?
La tranquil·litat i l’entorn. Quan vam comprar la casa tenia molt clar que acabaríem vivint aquí.
Quines coses hi trobes a faltar?
Més activitats, sobretot pels joves i la gent gran. No entenc perquè, si el casal d’avis pel mati esta desocupat, no es poden fer cursets i altres coses. Els joves tampoc tenen llocs per quedar i divertir-se i quan arriba l’hora d’emancipar-se marxen a altres pobles perquè aquí no troben res. És una llàstima!
També són necessàries places públiques de residència perquè hi ha molta gent gran que no se’n pot permetre una de privada.
Com veus el futur?
No gaire bé, la veritat, sobretot pels joves. Abans teníem més oportunitats de feina i marxar de casa era més fàcil.
Un desig
Que no hi hagi guerra ni fam al món.
AFiC- Carme Puig
Fotògrafa Elisabet Tironi
La cultura en les mans de les dones. Reconeixement a les bibliotecàries
El projecte Ametllatanes, lligat a la commemoració del Dia Internacional de les Dones al nostre poble, visibilitza amb aquest homenatge l’important tasca culturitzadora i educativa que porten desenvolupant les bibliotecàries des dels inicis d’aquesta professió en el nostre país, i , en concret, a l’equip que obre les portes de la biblioteca del nostre poble cada dia.
Per tancar el segon cicle del projecte Ametllatanes, que s’ha desenvolupat al llarg de l’any 2022, fem un especial reconeixement a les treballadores de la Biblioteca Josep Badia i Moret de l’Ametlla del Vallès
“La participació constructiva i la consolidació de la democràcia depenen tant d’una educació satisfactòria com d’un accés lliure i sense límits al coneixement, el pensament, la cultura i la informació. La biblioteca pública, un portal local cap al coneixement, constitueix un requisit bàsic per a l'aprenentatge al llarg de tota la vida, la presa independent de decisions i el desenvolupament cultural dels individus i grups socials”. Aquestes paraules són del Manifest que l’any 2022 ha publicat la UNESCO per reivindicar i demanar als Govern de tot el món el suport a les biblioteques públiques.
El document proclama la convicció de la UNESCO sobre la importància de les biblioteques públiques com a “força viva de l'educació, la cultura, la inclusió i la informació, i com a agent essencial per aconseguir el desenvolupament sostenible i perquè els individus assoleixin la pau i el benestar espiritual a través del pensament”. L’organisme internacional reconeix aquests equipaments com “un component essencial de les societats del coneixement que s'adapten contínuament a noves formes de comunicació per complir la seva missió de proveir accés universal a la informació. Ofereixen un espai accessible al públic per a la producció de coneixement, l’intercanvi d’informació i cultura, i la promoció de la participació ciutadana”.
I això tan essencial en la nostra societat és allò que fan la Míriam Iglesias Tresserras, la Silvia Pérez Badia, la Susana Jiménez Escuín, la Lorena Jurado Benítez i la Núria Mareca Viladrich quan omplen d’activitats i de vida els espais de la biblioteca del nostre poble.
Aquest equip tan cohesionat que té com a objectiu poder atendre de manera personalitzada tothom qui s’acosti a la biblioteca, també organitza mil i una activitats culturals i porta i acosta proactivament els llibres als 5 centres educatius del poble, arribant en un any a prop de 1.500 infants.
La Míriam Iglesias, com a directora, i les quatre tècniques destaquen de l’equipament de l’Ametlla el tracte proper que poden mantenir amb les persones usuàries. Cap de les cinc viu a l’Ametlla però hi treballen intensament per oferir un tracte personalitzat i fer de la biblioteca “una casa de cultura, un punt de trobada intergeneracional per donar accés al coneixement, crear, descobrir, manipular i aprendre amb l’experiència”, ens explica la seva directora. Qui també expressa que “malgrat que la biblioteca es queda petita per al fons que té i per acollir tota la mainada, -el poble està creixent molt-, fem que els espai siguin polivalents per encabir-hi totes les nombroses activitats, els 5 clubs de lectura, etc.”.
Preguntades per com ha influït la pandèmia en el dia a dia d’aquest equipament, la Lorena Jurado afirma que “lluny de refredar la xarxa de relacions ens hem reinventat i impulsat l’apropament de la biblioteca a les aules i hem arribat a més infants i, de retruc, també a les seves famílies”. Sobre les transformacions que estan vivint aquests equipaments, la Silvia Pérez, ens diu que “les biblioteques estem passant de ser un lloc per fer una lectura i fer deures a ser un lloc que amplia mires com a centres de coneixement, informació i trobada”. A part de la feina que fan amb la mainada, recorden que en l’etapa de pandèmia van poder donar servei a moltes persones, majoritàriament grans, que necessitaven fer tràmits electrònicament.
Per la seva banda, la Susana Jiménez, preguntada sobre què creu que li cal a nivell cultural al nostre poble, assegura que “trobem a faltar una relació més potent de totes les entitats, que tinguin un lloc, físic o no, de comunicació per posar la feina en comú. Veiem que es fan moltes activitats però queden disperses. Cal trobar un punt de comunitat en xarxa. Seria un objectiu com a poble, com a cultura”.
Finalment, la Núria Mareca, posa de relleu el fet que “des de les biblioteques obrim les portes a tothom, són espais molt vius que inclouen molt. De manera espontània la biblioteca és feminista, el fons cada cop té mes creadores noves, organitzem xerrades d’aquesta temàtica, i ja ens venen obres de dones perquè les biblioteques en conjunt ja fem feina feminista”. I no pot ser d’una altra manera, ja que les persones usuàries d’aquest centre de l’Ametlla són dones en un elevat percentatge, un 70%.
Amb les nostres bibliotecàries tanquem Ametllatanes 2022-2023 i obrim el tercer any del projecte .
AFiC Cristina Baulies
Fotògrafa Eva Giménez
Maria Teresa Llòria i Llàcer, tothom li diu Maite, veterinària, fisioterapeuta, directora i presidenta de la Fundació Teràpia a Cavall
Nascuda l’any 1964. Estiuejant des de l’any 1973 a l’Ametlla fins que uns anys més tard decideix establir la seva residència al poble. Va començar a treballar de veterinària i va veure la importància dels animals en el benestar de les persones amb discapacitat. Es va formar en teràpies assistides amb cavalls als Estats Units per endegar el projecte Fundació Teràpia a Cavall, ara fa 20 anys. Posteriorment, es va formar com a fisioterapeuta per oferir sessions que inclouen el moviment del cavall en el tractament d’infants a partir de 12-18 mesos amb discapacitat física.
“La meva vida està bolcada en ajudar als altres”
Ets la presidenta i directora de la Fundació Teràpia a Cavall. Com va sorgir aquesta idea?
Vaig cursar la carrera de veterinària a la Universitat Autònoma de Barcelona, de la primera promoció. La meva primera feina després d’acabar la carrera va ser a una clínica veterinària de petits animals a Barcelona. La feina de veterinària no m’acabava de convèncer.
Una companya d’estudis va ser diagnosticada d’esclerosi múltiple. Veure el deteriorament del seu estat em va fer començar a investigar sobre què es podia fer per millorar la qualitat de vida en aquests diagnòstics tant durs i vaig conèixer la teràpia amb cavall.
Vaig marxar a Estats Units per fer la formació en Hipoteràpia: el que representa incloure el moviment del cavall en les sessions de fisioteràpia en persones amb discapacitat. Al tornar, l’any 1996, l’equitació terapèutica amb persones amb discapacitat era molt desconeguda, sobretot la part de la potència terapèutica que té el moviment del cavall.
L’any 2000 vaig començar a oferir sessions amb un cavall i alguns infants. Al tenir bona acceptació i resultats, amb el pare, vam decidir crear la Fundació Teràpia a Cavall l’any 2002. Des de llavors, vam iniciar el projecte d’apropar el món del cavalls a infants i adults amb discapacitat, fent activitats com l’equitació terapèutica, el volteig i carruatge adaptats.
A partir de l’any 2014, finalitzats els estudis i obtingut el certificat de l’Associació Americana d’Hipoteràpia, ens vam especialitzar en infants amb problemes de desenvolupament i vaig decidir fer la carrera de Fisioteràpia per dedicar-nos a la rehabilitació i atenció precoç amb infants amb discapacitat.
A patir de quina edat es pot començar a fer teràpies?
A partir dels 12-18 mesos d’edat. A les primeres entrevistes podem avaluar la idoneïtat de les sessions i aleshores es decideix quina és la freqüència i tipus de sessió més adequada per l’infant.
Com ha estat o és la teva participació en associacions o entitats del poble?
Com a Fundació hem participat en Festes Majors, en fires, fent xerrades a les escoles i a l’institut, oferint a la gent del poble participar a la nostra tasca i treballar amb persones amb discapacitat, a través del voluntariat.
He de dir que al llarg dels més de 20 anys que porta la Fundació activa hem tingut moltes persones voluntàries de l’Ametlla.
Feu teràpia amb infants, famílies i voluntariat?
Ho intentem. Soc fisioterapeuta i la tasca de la psicologia deixo que la treballin els professionals d’aquest àmbit però amb el temps, l’equip i jo, hem après a acompanyar a les famílies quan reben el diagnòstic de discapacitat del seu fill o filla. A la Fundació les famílies s’ajuden entre elles, només amb el fet de parlar i compartir sentiments, emocions, problemes, etc., s’ajuden. La paraula exacta seria: s’acompanyen.
És molt dur acceptar i/o assumir segons quins diagnòstics ja sigui en infants prematurs o que han patit des de ben petits les seqüeles d’un ictus, traumatismes cranioencefàlics, etc., de cop et canvia tot.
Que et diuen els cavalls?
Em diuen moltes coses sobretot amb el seu llenguatge corporal. Ens llegeixen el nostre amb la teva posició i la forma d’apropar-te. Coneixem molt bé com és cada cavall i ells també ens coneixen.
Quan li dones de menjar al matí o al vespre es quan veus si el cavall està bé o no per fer una sessió. Per a mi el cavall és un mediador. El cavall no s’utilitza, és un ser viu, utilitzem el seu moviment. Són part del nostre equip i de la nostra família.
Has viscut dificultats o manca de drets per raó de gènere?
Com a veterinària em deien que no podia fer parir a una euga perquè s’havia de tenir molta força. A les clíniques veterinàries moltes vegades els usuaris em veien com la “nena”, i en canvi, els companys -homes- eren els veterinaris i jo -dona- era la “nena”.
Quan he hagut d’anar a buscar ajuts a nivell d’empreses o col·laboracions per la Fundació m’ha costat molt pel fet de ser dona, m’havia d’imposar bastant perquè em responguessin o em fessin cas.
El fet de no tenir fills també ha estat una dificultat, d’alguna manera et discriminen amb les preguntes: i tu perquè no tens fills? És una decisió no tenir fills i he dedicat i dedico la meva vida a la teràpia amb cavalls per a infants amb discapacitat.
Què t’agrada i què trobes a faltar a l’Ametlla?
Trobo a faltar espais planers per poder fer activitats amb els cavalls i/o amb els meus usuaris. Per exemple, quan he volgut fer una bicicletada amb ells he hagut de fer-la a Llerona o a La Garriga. Costa molt trobar establiments que estiguin ben adaptats per a persones amb mobilitat reduïda.
Una xarxa de voluntariat dinàmic estaria molt bé i una xarxa d’associacionisme; no ens coneixem les associacions del poble! Un teixit social al poble, només es veuen els carrers plens de gent a la Festa Major, al Carnestoltes, a la Cavalcada dels Reis, i la resta de dies?
Tot i així, és un poble molt maco i que té història. Quan venen persones d’Estats Units a intercanvis que fem els hi explico que l’Ametlla té més de 1100 anys i agrada molt. La temperatura, el clima, l’entorn natural.
Una frase que defineixi la teva filosofia de vida
Vaig veure els meus pares dedicar-se als altres i aquesta ha estat la meva filosofia de vida: intentar ajudar als altres.
Des de monitora d’esplai, voluntària amb infants amb processos oncològics, col·laborant amb entitats i associacions, residències de gent gran i, darrerament, el que ha omplert i donat sentit a la meva vida: ajudar als infants amb discapacitat i les seves famílies.
Un desig
Cuidar el nostre entorn, que no el valorem prou.
La Covid ha estat una patacada important per a moltes persones i ens hem adonat de la importància de viure a l’exterior, a la muntanya.
AFiC Cristina Baulies
Fotògrafa Cristina Baulies
Eva Giménez Jurado, educadora social creadora de l’exposició “I si te les toques?”. Acaba de superar un càncer de pit. Vull tornar allò que he rebut. Donar un somriure a algú malalt és molt important.
Va crear l’exposició fotogràfica “I si te les toques?” de foment de l’auto exploració per a la detecció del càncer de mama. Al cap d’un any ella mateixa, gràcies a “tocar-se-les”, es va trobar un bony al pit. Després de 16 sessions de quimioteràpia i tres operacions pot dir que ha superat un càncer. Aquesta educadora social nascuda a Terrassa es dedica a ajudar la gent de la nostra comarca a accedir a l’atenció domiciliària i ajudes a la dependència. L’experiència del càncer la fa mirar cap a un altra rumb de filosofia de vida.
“A l’Ametlla del Vallès ens cal un centre cívic per a joves i on les associacions puguin trobar-se”
Com va ser que una terrassenca va venir cap a l’Ametlla?
Hi venia perquè tenia un cosí que hi vivia. El meu marit i jo ens vam enamorar del poble i tan bon punt vam poder hi vam venir a viure. Jo, malgrat haver crescut a una ciutat, vaig fer molta vida a Viladecavalls on els meus pares tenen una casa d’estiueig. I aquesta vida de poble és allò que buscava venint a l’Ametlla.
Quina és la teva trajectòria? A què et dediques professionalment?
Vaig estudiar Educació Social a la Universitat Ramon Llull. La meva primera feina en aquest camp va ser en una ludoteca de Gràcia. Després vaig treballar a l’Ajuntament de Terrassa i al Consell Comarcal del Vallès Occidental. Posteriorment al Consell Comarcal de Vallès Oriental, amb els temes d’atenció domiciliària i ajuts a la dependència. Actualment estic de baixa per un càncer de pit fins que estigui al 100% per tornar a treballar.
Com han estat aquests darrers anys superant un càncer?
El desembre de 2019 em vaig trobar un bony al pit que va resultar ser un càncer i al febrer de 2020 vaig començar la quimioteràpia. Al març va començar la pandèmia. Això va suposar que de 16 sessions de quimioteràpia només una la vaig poder fer acompanyada. Em deixaven a la porta de l’hospital i havia de fer les sessions sola. He hagut de passar per tres operacions i ara visito l’oncòloga cada tres mesos. Inmunodeprimida no podia sortir ni anar enlloc. He viscut la pandèmia d’una manera molt diferent a la resta. Sort que vivim en una casa i amb jardí, perquè la malaltia i la pandèmia les hauríem viscut d’una forma diferent, som privilegiats.
Has reflexionat sobre què has après d’aquesta experiència tan dura?
Doncs he arribar a la conclusió de que he de pensar més en mi mateixa. També he après que hi ha coses que no em convenen, dir que no quan cal i he de fer més cas a la meva intuïció. Ara també penso en fer canvis, tant personals com professionals. M’agrada treballar però no ho vull continuar fent en un ambient de tant estrès. A l’hospital, on hi he estat gairebé vivint durant un any, m’ha agradat molt com m’han cuidat. Estaria molt bé treballar en el sector de la salut en un centre hospitalari. Vull tornar allò que he rebut. Donar un somriure a algú malalt és molt important. Mentre pugui el meu somriure no el perdré mai.
Molta gent et coneix per la teva participació en un munt d’associacions
Només arribar al poble ja em vaig trobar vivint en una casa de lloguer on hi havia 4 gats i em vaig dedicar a cuidar-los i buscar algun grup per cuidar aquests animals. Dia sí i dia també porto menjar als gats del carrer. També participo en el Carnestoltes. Cada any comparsa. També vam iniciar el grup de les dones que van començar a fer vestits per a la primera Fira Modernista. Després el meu home, que veia que a mi m’agradava molt fer fotos amb el mòbil, em va regalar una càmera el dia del seu aniversari i llavors em vaig apuntar a l’Associació Fotogràfica l’Ametlla (AFA)… I ara també participo a l’Ametlla Rebel, Dones d’Avui i a la Xarxa de Solidaritat de l’Ametlla.
Com va sorgir “I si te les toques?”
El meu cap no para. Sempre hi ha una idea i projectes. La meva mare, dues de les seves germanes i una germana del meu pare havien tingut càncer de pit. Era un tema latent i sentia que havia de fer alguna cosa al respecte. I llavors vaig proposar a l’AFA fer un projecte fotogràfic per promoure l’auto exploració mamària per fer prevenció del càncer de mama. Vaig presentar el projecte i la Junta va decidir que endavant. Però després alguns van dir que era un projecte molt personal i una nova Junta va decidir no tirar endavant el projecte. Un grup en desacord amb aquesta decisió ens vam donar de baixa i vam decidir tirar endavant el projecte fotogràfic, amb el suport de l’Ajuntament, Oncovallès i dones models voluntàries. Ara ja ha passat per més de 18 municipis. No em vaig pensar mai que arribaria tan lluny. Jo mateixa, gràcies a que me les vaig tocar vaig poder detectar el meu càncer.
Va néixer llavors l’Associació Fotogràfica i de Caminades de l’Ametlla del Vallès (AFIC)
Exacte. Aquest grup que vam realitzar “I si te les toques?” vam fer una trobada i vam decidir constituir l’AFIC. Érem 10 i ara en som 38. M’agrada oferir idees i el treball en equip. Per exemple aquest projecte mateix d’aquesta entrevista que m’estàs fent: Ametllatanes, que va sumant gent i creant-se a partir d’una primera idea meva de fer fotografies a les dones sòcies de l’AFIC. Per mi és això estar en una associació. Sumar.
T’has sentit discriminada per ser dona?
He tingut molts problemes i dificultats per ser dona. El meu pare, ni a mi ni a les meves germanes, no ens deixava sortir de nit, ni sortir fora un cap de setmana amb amics. També he hagut d’aguantar que en entrevistes de feina quan tenia 30 anys em preguntessin si volia tenir fills. Tant és el que diguis. Ets dona en edat fèrtil i no et contracten.
Què trobes a faltar i què t’agrada de l’Ametlla?
Trobo a faltar comunicació, integració i connexió entre les persones. I no només entre les persones sinó també entre associacions. N’hi ha moltes i cadascuna va a la seva. Podríem sumar esforços i feina. Trobo a faltar fer més pinya. Encara que estiguem en un poble anem tots a la nostra. També ens cal un espai per al jovent. Un centre cívic per a joves i on les associacions puguin trobar-se. De l’Ametlla m’agrada molt l’espai natural i la tranquil·litat que té. Però aquest espai no està prou cuidat. Hi ha trams dels torrents descuidats del tot, per exemple.
Una frase que resumeixi la teva filosofia de vida
Gaudir de les petites coses que es presenten a la vida.
Un desig
Arribar a 100 anys amb salut.
Cristina Baulies - AFiC
Fotògrafa Sisi López
Montse Costa Armadans, ametllatana de soca-rel, mare, avia, modista, artista, polifacètica i autodidacta. La vida és curta, si tens ganes de fer alguna cosa no t’ho pensis: fes-la!
Va néixer a l’Ametlla l’any 1954. Es va casar amb 21 anys i va tenir dos fills, el Marc i el Xavi. Dona inquieta, creativa i autodidacta, sempre ha participat activament en el teixit associatiu de l’Ametlla: sòcia fundadora de l’Associació d’Artistes de l’Ametlla i de 3 i Més, integrant del Grup de Teatre Nyoca, membre de l’Associació Fotogràfica de l’Ametlla i de l’Associació de Voluntaris/àries de Protecció Civil. Ha participat en diversos espots publicitaris, concursos televisius i sèries de TV3. Gaudeix molt caminant per l’entorn natural de l’Ametlla, sobretot quan l’acompanyen la Sara i la Gemma, les seves netes.
El més important a la vida és ser bona persona, encara que de vegades t’ho posin difícil.
Has viscut sempre a l’Ametlla?
Sempre! Vaig néixer al costat de Can Canudes —el Corte Inglés de l’Ametlla —i quan tenia 4 anys vam baixar a viure a les cases del barri de Sant Joan. Abans tot era vinya, camp i bosc. Ens coneixíem tots però ara hi ha molta gent que no conec.
Quina ha estat la teva participació a la vida social del poble?
Molta i molt variada. Sempre he tingut moltes ganes de fer coses. He estat sòcia fundadora de l’Associació d’Artistes de l’Ametlla i de 3 i Més, voluntària de Protecció Civil des de que va començar, jugadora del CB Ametlla i integrant del Grup de Teatre Nyoca i de l’AFA.
L’Associació d’Artistes de l’Ametlla la vam muntar junt amb la Maria Vilanova i en Josep Comas. Érem uns quants al poble que pintàvem i ells eren professionals. Poc a poc s’hi va anar afegint gent i en vam arribar a ser noranta. La primera exposició la vam fer a Can Muntanyola, al pis de dalt que no estava en gaire bon estat: el terra es bellugava! Després, quan van tancar la guarderia, vam demanar l’espai per fer-les allà. Hi vam fer algun canvi i finalment va acabar sent l’actual Sala d’Art Carles Sindreu. No només exposàvem al poble, també ho fèiem a Barcelona, Sabadell, Madrid, etc., i a més a més organitzàvem visites culturals.
El 3 i Més la vam engegar amb l’Eulalia Bofí, en Lluís Puig i la Carme Bobón. Fèiem quatre caminades a l’any: la del Clar de Lluna al juliol, la de l’aniversari amb botifarrada a la Mina, la de la Marató de TV3 per recaptar diners i la de la Festa Major. Ara ja hem plegat. Ens hagués agradat fer un bon comiat coincidint amb els 25 anys de l’associació, però la pandèmia ens ho va esguerrar tot.
També vaig formar part del Grup de Teatre Nyoca, amb qui vaig fer vàries obres. Tenia papers petits però molt vistosos com a l’obra El més feliç dels tres.
He fet moltes coses i ara m’està sortint tot: tinc mals pertot arreu! Però què havia de fer? No fer res per arribar a gran com una floreta? Si més no, m’ho he passat súper bé. La vida l’has d’aprofitar, si et ve de gust fer una cosa, fes-la! I demà ja veurem.
Quins han estat els teus estudis i quina és la teva ocupació actual?
A l’escola estàvem separats, nens i nenes. Teníem una mestra molt dura, ella sola tenia 65 nens, tots barrejats i de totes les edats. Sempre anàvem amb les mans inflades perquè ens picava amb el regle i pobra de tu que ho expliquessis a casa perquè a sobre et renyaven més. No era com ara, no! Quan en vaig fer catorze no vaig voler seguir estudiant, aquella mestra em va fer avorrir l’escola, i mira que treia bones notes. Vaig anar a treballar a La Garriga, a la residència d’àvies que tenien les monges. Només hi havia dones i em quedava a dormir i tot. Hi vaig ser uns quatre anys, després a Can Moncau i més tard a la Saula. Fins que amb 21 anys em vaig casar i vaig tenir dos fills, en Marc i en Xavi, que es porten sis anys. Actualment faig de modista i ocasionalment de càmera per la productora del meu fill, Leñador Films.
Quins obstacles i dificultats t’has trobat pel fet de ser dona?
Cap ni un. El que sí m’he trobat és gent que s’ha escandalitzat per coses que he fet, però mira!, ja m’agrada fer parlar a gent avorrida que no fa res. Mai m’ha importat el que diu la gent.
Una anècdota
Ui! D’anècdotes te’n podria explicar moltes. Jo he fet moltes bestieses. Estava apuntada a una agència i feia anuncis, m’ho passava bomba! També feia d’extra a les novel·les catalanes de TV3. A El cor de la ciutat fins i tot vaig dir un frase i vaig cobrar el doble. Anava també de públic a concursos i programes. En recordo un del Buenafuente on van fer un concurs de fingir orgasmes, el vaig guanyar i em van regalar un creuer. Una altra de molt bona va ser quan el 2003 el fotògraf Spencer Tunick va fer una de les seves convocatòries a Barcelona per fotografiar gent despullada i allà que m’hi vaig plantar. Vaig arribar a les quatre de la matinada a l’Avinguda Maria Cristina i em van fer deixar la roba només entrar. Vam fer el record, set mil persones en boles totes allà apinyades. El millor de tot és que en acabar m’assec en un banc i, amb els pits a l’aire, s’acosten els de BTV per entrevistar-me. Jo vaig pensar que sortiria només un cop i a Barcelona així que vaig accedir a fer l’entrevista, però després va resultar que ho van vendre a altres televisions, entre elles Santa Eulàlia TV que va estar una setmana passant-ho cada dia.
Quines són les teves aficions?
M’agrada molt pintar, anar a caminar i fer teatre amb el grup d’en Joan Monells. Ens ho passem molt bé fent improvisacions! També m’agrada molt la fotografia, penjo força fotos a xarxes. I gaudir de les meves netes, la Sara i la Gemma.
Què és allò que et dona més satisfacció a la vida?
Les meves netes em donen molta vida i també les activitats que faig. Espero poder seguir-les fent totes força temps.
Què t’agrada més de l’Ametlla?
La tranquil·litat i la natura que ens envolta, sobretot els boscos que tinc a prop.
Quines coses hi trobes a faltar?
Trobo a faltar més transport públic per poder-te moure i anar encara que sigui a La Garriga. Allà tanquen el centre i tot està allà. A l’Ametlla està tot molt separat i dispers. Ens cal un lloc al centre del poble on la gent pugui trobar-se. Deien que potser arreglarien la Feliubadaló. Aviam si és veritat i l’Ajuntament hi fa alguna cosa!
Com veus el futur?
Hem tingut la mala sort d’ensopegar amb una pandèmia i ara tota aquesta crisi. Tens una mica la sensació que no s’hi entén ningú, ni els que teòricament hi entenen, però espero que vagi millorant.
Un desig
Per a mi, el més important a la vida és ser bona persona, encara que de vegades t’ho posin difícil. Hi ha gent que et putegen molt i se n’aprofiten de tu, però tu has de passar i seguir sent bona persona.
AFiC – Carme Puig
Fotògrafa Eva Gimenez
Maite i Maria José Morte Ibáñez, membres d’una família d’artistes ceramistes “Casa nostra sempre estava oberta i hi havia un plat a taula per a qui en volgués”
La Maite va néixer al País Basc i la Maria José a França. I és que quan tenien 7 i 5 anys la família Morte es de moure per qüestions polítiques i de feina, instal·lant-se finalment a l’Ametlla. Eren ceramistes i van treballar artísticament el fang a França, Arties, Granollers i després a l’Ametlla. Tota la família ha treballat en el taller. Ara, a més de fer i vendre ceràmica a l’Ametlla en venen per fires d’art. Recorden amb tristor la pèrdua recent de la mare i el pare i que la seva casa era oberta a tothom.
“Els grans centres comercials com els que tenim van molt bé però maten els pobles”(Maite)
Maite, podem dir que sou una família d’artistes dedicats a la ceràmica?
Doncs sí. Tots els 4 germans hem passat els estius treballant la ceràmica i alguns ens hi hem implicat professionalment o amb més o menys intensitat al llarg dels anys. La ceràmica és una activitat molt maca però és difícil guanyar-s'hi la vida i tots hem tingut altres feines. Per exemple, la Maria José i jo vam obrir al poble “La botiga del barri” durant 10 anys.
Maria José, tu també has treballat sempre en un altre àmbit?
Sí, jo vaig començar a treballar d’administrativa a una empresa, després vaig fer oposicions per a l’administració pública i ho vaig deixar uns anys per obrir ”La botiga del barri” i ara hi he tornat.
Una de les peces més famoses del vostre taller és el saler “Ametlla”. Com va anar aquesta creació?
(Maite) Era una època que treballàvem per a majoristes i tot s’anava modernitzant i es buscaven coses que fossin estris de cuina. Llavors el pare i la mare van dissenyar el saler Ametlla. D’això ja fa uns 40 anys i a la gent que cuina els agrada molt perquè no té tapa, hi cap un quilo de sal, hi pots posar la mà i la sal no s’humiteja. Després de la crisi de la ceràmica, quan arribava tot el producte de la Xina, i era molt difícil competir-hi, vam passar a ser més artesans i a dedicar les hores a fer peces més úniques i vendre-les en fires d’art. Aquí no hi ha competència i fer ceràmica d'aquesta manera també t’omple més.
Maite, també heu estat molt actives en la vida social del poble i la vostra era una família activista
Quan jo era jove havia una entitat que es deia SANA (Societat d’Amics de la Natura de l’Ametlla) que havíem organitzat moltes caminades pel Bertí i exposicions. Les dues o tres primeres exposicions de bolets van ser organitzades per SANA. Era l’època que es va cremar el Bertí i estudiàvem cada brot que hi sortia.
El nostre pare va ser un dels fundadors del PSC a la comarca i érem “los rojos del pueblo” i no estàvem ben vistos. I sí, durant anys hem estat activistes per l’Estatut, per l’Amnistia, etc. Els pares ens portaven a les manifestacions a Barcelona a córrer davant “els grisos”.
Maria José, com va ser ser jove a l’Ametlla?
Jo em vaig moure més fora del poble. Sortia més per Barcelona i Granollers. A l’Ametlla en aquell moment no hi havia gaire res. En allò que sí ens vam bolcar molt sempre és amb el Carnaval. I ens ho passàvem sempre molt bé només pel fet d’ajuntar-nos amb d’altres i fer la disfressa. Era més divertit això que sortir per la passarel·la!. I de més petita jo m’ho passava molt bé a l’Esplai. Fèiem moltes activitats i d’excursions. Recordo que l’escola era on ara és la Sala Carles Sindreu. I havia altres coses curioses com un senyor que venia a fer circ amb la seva cabra i el seu mico i posava unes pelis cremades de Tarzán o els indis que ens encantaven.
Com us ha impactat aquests anys que portem de pandèmia de Covid?
(Maite) Doncs en el primer confinament va ser molt dur perquè va morir la nostra mare de càncer i als tres mesos va morir el pare. Ha esta molt dur i encara ens salten les llàgrimes quan en parlem. Per sort els 4 germans com que vivim tots a l’Ametlla doncs hem pogut estar junts i units.
Era una família igualitària?
(Maria José) A casa sempre hi havia molta igualtat. A més, la mare era una dona molt valenta. La meva mare sempre intentava ajudar a tothom. Si venia algú a demanar doncs potser te’l trobaves a taula dinant amb la família. I pel que fa a drets, el fet d’haver viatjat tant doncs va fer que els pares tinguessin una ment molt oberta.
(Maite) La mare, la Maria Amparo, es veia amb els mateixos drets que un home. Sempre s’havien mogut molt pels drets i els drets dels treballadors, les dones, els gais,.. A casa era com una bogeria. Sempre hi havia algú. Era la casa de reunió de mig poble d’activisme polític. I també per menjar.
(Maria José) Una casa sempre oberta a nens i nenes, amics de nets, netes. Fins al punt que recentment es va crear un grup “Jo també he dinat a casa de los abuelos Morte” i van sortir més de cent nens i nenes que quan no hi eren els seus pares doncs cap a la casa dels Morte. La casa era oberta a tothom i sempre hi havia un plat a taula per a qui en volgués. Als avis Morte, els nostres pares, els encantava i no era cap problema.
Vosaltres heu viscut tota la vida al casc antic, on també heu tingut un comerç durant 10 anys. Com veieu el creixement de l’Ametlla? Com us hi veieu vosaltres com a dones en el poble?
(Maria José) Penso que encara és molt residencial i hi falta vida social. S’ha fet més la part de baix i la part de dalt ha quedat molt més morta. I caldria fer més habitatge social ubicat dins el nucli del poble. Hi ha els restaurants, que els gaudim, però és que fa pocs anys al cas antic s’hi venien diaris, hi havia merceria, carnisseria, queviures, venda de verdures, ous...
(Maite) Falta transport públic perquè o tens cotxe o no hi visquis a l’Ametlla. No hi ha nucli on passejar i trobar-se. Ara les dues -que estem molt unides, ens portem molt bé i compartim moltes aficions- estem en un moment de plantejar-nos el futur i una de les nostres idees és canviar de poble. Volem poder sortir al carrer i trobar tot allò que volem. I fer coses sense haver d’agafar el cotxe per tot. El model que jo veig que podria encaixar millor és el de planta i pis i a sota un local comercial que doni més vida, però al final els projectes que s’han desenvolupat són els de construir torres. I els grans centres comercials com els que tenim a l’entrada del poble van molt bé però maten molt la vida dels pobles on hi son.
AFiC- Cristina Baulies
Fotógrafo Albert Romero
Pepi Garriga Espel, mare, cuidadora i cuinera de la Llar d’Infants L’Ametlla
"Em trobo nois pel carrer que encara se’n recorden dels dinars que els feia"
Nascuda a Santa Eulàlia de Ronçana l’any 1961, casada i amb dues filles, la Txell i la Marta, arriba a l’Ametlla l’any 1983 quan es casa amb en Joan, un ametllatà molt ametllatà. De seguida s’integra a la vida del poble participant en diferents activitats com Carnestoltes, Gitanes i la Festa Major.
La seva vida ha estat marcada pels anys que va treballar de cuinera a la Llar d’Infants l’Ametlla, on va veure créixer molts nens del poble i va crear forts vincles amb les seves famílies. Riallera, optimista i vital, el que més li agrada és passar temps amb la família i gaudir dels petits plaers de la vida.
"A la vida cal llevar-se cada dia amb un somriure perquè mai saps qui el pot necessitar, fins i tot tu mateixa”
Has viscut sempre a l’Ametlla?
No, soc nascuda a Santa Eulàlia de Ronçana i després vaig viure a Lliçà d’Amunt. L’any 1976 vaig començar a festejar amb un ametllatà que és molt del seu poble, i em va arrossegar cap aquí. I ja són 39 anys vivint-hi!
Quina ha estat la teva participació a la vida social del poble?
En Joan sempre ha estat de fer vida al poble, i això ha fet que tota la família hàgim participat en les diferents activitats que s’hi organitzen: Carnestoltes, Gitanes, Festa Major, etc.
Quins han estat els teus estudis i quina és la teva ocupació actual?
Vaig estudiar fins a l’EGB. La meva vida ha estat marcada per tots els anys que vaig estar treballant a la Llar d’infants de l’Ametlla. Allà vaig veure créixer molts infants del poble i dels voltants, i vaig crear molts vincles amb les seves famílies que, avui dia, encara mantinc. Ara la meva ocupació principal és tenir cura de la casa i de la família.
Quins obstacles i dificultats t’has trobat pel fet de ser dona?
La veritat és que en els àmbits i entorns en què em moc no m’he trobat ai amb més dificultats pel fet de ser dona, però sé que n’hi ha en molts altres llocs. Entre totes hem de lluitar per reduir-les.
Una anecdota
Quan vaig arribar al poble tothom em coneixia com la Pepi, “la dona de” o “la mare de”, i ara moltes persones em coneixen com “la Pepi de la guarde”.
Quines són les teves aficions?
Soc una persona de poques aficions perquè amb el que més gaudeixo és passant temps amb la família. Gaudeixo fent passatemps, punt de creu i manualitats. També m’agrada molt anar a veure algun musical com Mamma Mia o Grease i, per descomptat, les actuacions de ball o competicions en què participa la meva filla Marta.
Què és allò que et dona més satisfacció a la vida?
Veure com tiren endavant les meves filles i també quan em trobo pel carrer les famílies i els infants que han passat per la llar d’infants i encara se’n recorden dels dinars que els feia.
Jo en aquell moment no pensava que estigués fent res d’especial, però, fixa’t tu, es veu que sí!
Què t’agrada més de l’Ametlla?
La seva natura, amb racons ben bonics com ara Puiggraciós o la Font del Racó per poder passejar-hi..
Quines coses hi trobes a faltar ?
Una bona xarxa de transport públic. Si no tens cotxe o algú que et pugui portar als llocs, és molt difícil moure’t..
Com veus el futur?
Ara mateix estem en un punt on pot ser que ho veiem tot molt negre, però jo sempre he pensat que de tot ens en podem sortir, d’una manera o altra. Tot passa i sempre acabem tirant endavant. Així que espero un futur ple de salut, estabilitat i pau interior.
Un desig
Que de tot aquest temps de pandèmia aprenguem a valorar una abraçada i un somriure de les persones properes. Fins i tot de les que ens trobem pel carrer i no coneixem tant.
AFiC – Carme Puig
Fotogràfa Eva Giménez
Alba de Toro Nozal, traductora i, sobretot, intèrpret; escriptora i mare de dos fills. No deixis que ningú et posi límits, escolta’t i aconseguiràs el que et proposis
Neix a Granollers l’any 1987 i de seguida ve a viure a l’Ametlla. Ja de petita les seves ganes d’aprendre i experimentar no tenen límits. I no para. Primer a l’Escola Bertí, després a l’Institut Eugeni Xammar i més tard a la UAB estudiant Traducció i Interpretació. Alumna brillant de l’Escola de Música del poble, membre del GEPA i superfan de la Festa Major. El fet de no poder veure-hi físicament no ha estat mai un impediment per fer el que vol.
“Quan t’encasellen, tu mateixa t’acabes encasellant i et limites”
Has viscut sempre a l’Ametlla?
Vaig néixer a Granollers i als tres anys els meus pares van decidir venir a viure a l’Ametlla. Buscaven un entorn tranquil i segur on pogués fer les coses típiques que fan els nens. Quan vam arribar tot eren camps, passava el pastor amb les ovelles i recordo la masia de Can Diví amb els seus aneguets i gallines. La Sra. Rosa sempre ens avisava quan naixien els pollets i hi anàvem a veure’ls.
Quina ha estat la teva participació a la vida social del poble?
Vaig anar a l’escola de música des de ben petita. En guardo molts bons records de la Marta, la Marina i la Teresa. He participat sempre a la Festa Major, m’apuntava a tot! També anava al GEPA, en recordo les colònies i les acampades d’estiu a Puiggraciòs. I Carnestoltes! Sempre ens disfressàvem i participàvem a la rua.
Quins han estat els teus estudis i quina és la teva ocupació actual?
Vaig fer la primària al Bertí, la secundària i el batxillerat a l’institut Eugeni Xammar i després vaig estudiar Traducció i Interpretació a la Universitat de Bellaterra . Quan estudiava a l’Ametlla, sempre anava del bracet dels amics i no feia servir mai el bastó perquè no m’agradava, ho feia tot més lent. Però a la uni vaig haver de fer-lo servir perquè no coneixia ningú. Al poc temps, però, vaig tenir la Tori, la meva primera gossa pigall, i amb ella no va haver qui em parés! Va ser com treure’m el carnet de conduir, em va donar la llibertat total de no dependre de res ni de ningú. A quart vaig marxar d’Erasmus a Manchester. El que més m’agradava era la traducció simultània. Quan vaig acabar vaig fer pràctiques a l’agència EFE on traduïa les notícies i, més tard, vaig treballar a Hewlett Packard de becària.
Després vaig marxar a l’Índia dos anys i a la tornada vaig decidir anar a viure a Manchester (la veritat és que hi tenia un noviet, però va durar poc). Va ser tota una aventura! Com vaig arribar amb pocs diners i no tenia feina, tocava al carrer per guanyar diners, però aviat vaig trobar feina d’intèrpret de Telugu, una llengua que havia après a l’Índia. Hi havia molta demanda i pocs intèrprets i em sortia molta feina. Anava a jutjats, hospitals, presons, a la policia, etc. Després vaig conèixer el Jou i ho vaig deixar. Necessitava una feina amb horaris més normals. Actualment sóc treballadora social en una clínica oftalmològica.
I que hi vas anar a fer a l’Índia?
No em preguntis perquè, però de petita estava molt obsessionada amb les pelis, la música i tot allò que hi tenia a veure amb l’Índia i no vaig deixar de donar la tabarra als meus pares fins que, quan vaig fer els 18, m’hi van portar. I vaig flipar! Tot era un caos. Vaig pensar — aquí no crec que hi pugui tornar— però just al final del viatge vam anar a la Fundació Vicens Ferrer i quan visitàvem una escola de nens invidents i van veure que utilitzava un ordinador els va agradar molt i en Vicenç em va proposar muntar un aula d’informàtica a l’escola. I va ser així que vaig acabar anant-hi cada estiu amb la meva gossa Tori i quan vaig acabar la universitat m’hi vaig instal·lar dos anys per acabar d’implementar el projecte. Allà qui té una discapacitat l’arraconen o el porten a demanar pels carrers. El que fa la fundació es recollir tots aquests nens i conscienciar les seves famílies que poden tirar endavant. El meu objectiu va ser fer aquests nens independents per poder tenir una vida autònoma.
Quins obstacles i dificultats t’has trobat pel fet de ser dona?
Aquí no n’he trobat. Jo, del fet de ser dona i discapacitada n’aprofito sempre els avantatges. No sé, què em poden fer? Que m’aguantin la porta? Doncs genial! Sempre intento veure la part positiva de les coses, no la negativa. Sento dones superindignades: Oh! Quina falta de respecte! M’ha dit guapa! I jo penso, ai noia, no sé, t’arriben a dir lletja i què? Sincerament, jo no hi veig malícia, n’agafo la part positiva.
En canvi a l’Índia sí que hi havia situacions que m’emprenyaven, com per exemple que les dones no sortien mai. Mentre era allà, quan acabava de treballar sortia a prendre alguna cosa i quan els deia que vinguessin a fer una coca cola (una cervesa era impensable) es posaven vermelles i nervioses i sempre deien que no podien.
Quines són les teves aficions?
La música (toco el piano i la guitarra), viatjar, estar amb els meus nens i fer esport. Sóc molt curiosa i m’agrada provar i fer de tot.
Què és allò que et dona més satisfacció a la vida?
Ara mateix la meva família i els meus nens, encara que soni a tòpic es així!
Què t’agrada més de l’Ametlla?
Quan vinc m’agrada molt fer poble i passejar pel centre, anar al parc i que els meus fills juguin amb altres nens, trobar-me amb coneguts, anar a Can Moncau a comprar croissants i anar a córrer amb el meu pare per Can Plantada.
Quines coses hi trobes a faltar ?
Gent al carrer. Tot és molt dispers i per això costa que hi hagi ambient. Estaria bé tenir un lloc on la gent es trobés.
Com veus el futur?
Ara mateix molt fantàstic! Amb els meus nens que van creixent i la meva feina que m’encanta.
Tens pensat tornar a viure a l’Ametlla?
De moment no. A l’Ametlla em sento bastant limitada. Sense mala intenció sovint t’encasellen i al final tu mateixa també t’encaselles i et limites. En canvi a Manchester hi ha gent de tots colors i una mena de llibertat de ser qui tu vulguis, sense sentir-te jutjada. A més a més, la gent treballa de 9 a 5 i tens temps de gaudir la família i m’agrada molt aquesta mentalitat. Ja fa 10 anys que hi sóc i estic molt bé. Però m’encanta venir i sempre que puc m’escapo per gaudir del meu poble i la meva gent.
AFiC – Carme Puig
Fotogràf Iban Vilageliu
Amina Ben Rouaien Boughaleb, sent una nena de 10 anys se li va morir la mare i es va haver de fer càrrec de la criança de 8 germans més petits. Al Marroc la gent treballa tot el dia per dos-cents o tres-cents euros mensuals.
Va néixer fa uns 48 anys a una població propera a Tànger (Marroc). La història de la seva infantesa no deixa indiferent ningú. En morir la seva mare, quan ella tenia uns 10 anys, es va fer càrrec de la criança de 8 germans més petits. Això va suposar molta feina i dedicació i no poder anar a l’escola. Una vida molt diferent a la que ara, sortosament, experimenta la seva filla, qui ara té 10 anys. Viu a l’Ametlla des que fa vint-i-un anys, quan va marxar del seu poble natal en la recerca d’una vida millor. A l’Ametlla, on ja hi vivia la seva germana, la va trobar. Li va agradar l’estil de vida tranquil de que gaudim i es va quedar per treballar en el sector de la neteja i poder ajudar el seu pare a tirar endavant econòmicament la família.
“A la meva filla li dic que ha d’estudiar i tenir una bona carrera i jo treballaré per tal que la pugui tenir”
“El primer dia que vaig arribar del Marroc a l’Ametlla ja vaig veure que m’agradava”
Amina, deixar el teu poble i venir a viure a l’Ametlla va ser un pas valent. Com ho vas viure?
Per a mi no va ser gens difícil. El primer dia que vaig arribar del Marroc a l’Ametlla ja vaig veure que m’agradava. L’Ametlla em va agradar ràpidament, hi estic molt bé. Aquí és més tranquil que al meu país. Molt tranquil i la gent és molt amable. La gent és molt bona i la gent que treballa amb la gent de l’Ametlla també és molt bona. Algun dia anem a passejar a Barcelona, però molt poc.
Com va ser la teva infantesa i joventut al Marroc?
La meva mare va morir quan jo tenia 10 anys. Va morir de part. I vaig haver de fer-me càrrec de 8 germans més petits que jo. En total érem 10. També tenia una germana més gran. No vaig poder anar a l’escola. I vaig venir a treballar a l’Ametlla per ajudar la meva família i enviar diners a casa. Això ho vaig poder fer quan els meus germans ja no eren tan petits. A l’Ametlla ja hi vivia i treballava la meva germana. Després els germans més petits van venir cap aquí també. Ara el meu pare és mort.
Aquí es viu millor. Quan vius aquí cobres més diners pel treball. Al Marroc es treballa molt i es cobra poc. Aquí hi ha un bon sou. Allà la gent estan tot el dia treballant per dos-cents o tres-cents euros mensuals.
Com ha canviat el teu poble?
Ha canviat molt. Quan jo era petita no hi havia llum ni aigua. Feia el pa i rentava la roba a mà. Teníem vaques i ovelles, vaig munyir i vaig fer mantega... de tot. Teníem una casa feta de fang amb terres i espai per a tots els animals. Recordo que la casa a l’hivern estava calenta i a l’estiu s’hi estava molt fresc. Ara les cases ja no són així però la meva sogra encara viu en una casa d’aquest tipus.
I la situació de les dones?
En els pobles del Marroc hi ha poques dones que treballen. S’estan a casa i els marits proveeixen. Aquí has de treballar. Si no treballes no menges. A mi m’agrada molt treballar. A la meva filla li dic que ha d’estudiar i tenir una bona carrera i jo treballaré per tal que la pugui tenir. La meva germana i jo treballem netejant cases. Nosaltres estem acostumades a treballar. Com que no vaig estudiar doncs he de netejar.
Què et fa feliç?
Sempre estic feliç i rient. Estic feliç amb el meu marit i la meva filla i la meva família. Tinc germans a França, a Granollers i a l’Ametlla tinc dos germans i una germana. I molts nebots. Tots els meus germans i germanes que tenen fills tenen entre tres i dos infants.
Què ens pots explicar de la vida social en aquest poblet del Vallès?
M’agrada estar amb la gent del poble. Conec a molta gent i em porto molt bé amb tothom. Ara m’agradaria aprendre català però em costa molt. Només ho fan un cop a la setmana. Ho vaig intentar. Vaig anar a classes fa un temps però no n’he après gens.
Com esteu vivint tu i la teva família la situació de pandèmia que estem travessant?
A nosaltres, dono gràcies, la pandèmia no ens ha tocat a ningú, estem bé i ara ja ens hem acostumat a la situació. Hi ha poc treball però estem bé ja que el meu marit també treballa. El meu marit treballa en el sector de la construcció.
On us vàreu conèixer?
Ens vam conèixer en un casament i vam estar mantenint el contacte per telèfon. Pel nostre casament jo vaig anar al Marroc i llavors ell ja va venir a l’Ametlla amb mi. Al meu marit també li agrada molt l’Ametlla. És un poble molt tranquil, sense soroll, gent bona, i cadascú fa el seu camí. Quan estic al meu país, per les vacances, allà sí que hi ha més vida social, i quan torno a l’Ametlla torno a la tranquil·litat.
Us trobeu molt la família?
I tant. Cada setmana ens trobàvem a una casa i així els més petits juguen junts. Ara en pandèmia és diferent. És molt trist ens veiem molt poc. Sí que vam poder anar de vacances d’estiu al poble. Allà no hi ha COVID i la gent va sense mascareta. Nosaltres sí que en portaven i tothom ens mirava.
AFiC-Cristina Baulies
Fotogràf Josep Arisa
Júlia de la Piedra Sitjas, estudiant i atleta. Jove de 18 anys que des dels 8 anys fa competicions.
“Lluitar quan tens les coses difícils és el que et fa arribar a complir els teus objectius”
Va néixer l’any 2003 a Barcelona. Viu a L’Ametlla del Vallès amb la seva família. Actualment estudia “Comerç Internacional”, a la universitat Bradley University, Peoria, als Estats Units i entrena atletisme allà i a Catalunya quan ve. Als 10 anys va saber que l’atletisme era l’esport que li apassionava. Va començar al Club Atletisme Canovelles i als 15 anys va fitxar pel Futbol Club Barcelona. Actualment competeix pel Futbol Club Barcelona i entrena a Mollet del Vallès els mesos que passa a Catalunya i, quan està als Estats Units, estudia, entrena i competeix per la Bradley University.
"L’atletisme et treu coses però també et dona: has de renunciar per tenir d’altres, el sacrifici val la pena"
Com vas iniciar-te a l’esport?
El meu pare ens ha vinculat molt a l’esport, anar a la muntanya, els caps de setmana muntar en bicicleta, els dijous anàvem a córrer o a caminar, etc., ens deia que en el moment de saber quin esport ens agradava que li fessin saber perquè ens dedicaríem a ell. Amb 8 anys em vaig apuntar a natació i als 10 anys vaig començar a fer atletisme i des de llavors, he seguit amb aquest esport: em va apassionar, i ens van apuntar als tres germans a fer atletisme a Canovelles.
Als 15 anys, el Futbol Club Barcelona, em va fixar i vaig a passar a entrenar a Mollet del Vallès i vaig començar a competir pel Barça. Ara que he anat a EEUU a estudiar i entrenar competeixo per la Universitat Bradley University i com que encara tinc vigent la llicència d’aquí quan sóc a Catalunya competeixo també pel Barça.
Quants rècords tens?
Tinc 3 rècords d’Espanya i 3 de Catalunya, encara que crec que ja me’ls han tret. Les atletes més joves que jo es preparen també molt bé.
Els rècords d’Espanya són: 1000m categoria cadet, 2’54’’; 3 km a pista coberta categoria cadet, 9’ 57’’; a obstacles, 4’59’.
Els rècords de Catalunya són: els 1000, 3000 i 1500 metres.
Des de l’agost de 2021 vius als EEUU, com ho portes?
El primer mes va ser una mica complicat i d’adaptació; canvi d’idioma, d’alimentació, d’entrenament, d’amistats, d’estudis, etc., però al segon mes ja va ser millor i cada cop més bé. Ara estic supercontenta. Quan vaig arribar als EEUU vaig participar a la temporada de Cross i quan torni després del Nadal prepararem la temporada de pista coberta amb la intenció de preparar la milla i els 3km.
Els teus referents quan vas començar a fer atletisme? I, quins atletes actuals destacaries?
De ben petita m’havia fixat amb la Natàlia Rodríguez, sempre ha estat el meu referent, ella corria en una distancia que jo també estic fent, els 1500m.
A nivell espanyol, i com a dona, destacaria a la Marta Galimany, maratoniana que ha estat a europeus i mundials i que no para de fer rècords. Com a nois no et sabria dir, ja que la cosa està molt igualada a nivell espanyol.
T’agradaria anar a una Olimpiada?
Òbviament és el somni de qualsevol atleta però s’ha de treballar molt per ser allà. Treballaré per aconseguir-ho però és una cosa que encara em queda bastant per arribar-hi. Encara no m’he classificat per a cap europeu i les meves marques encara estan lluny d’aquest nivell, em queda molta feina per fer. És un dels meus objectius a llarg termini.
Com veus la situació de l’esport a nivell de les escoles actualment?
A Espanya es prioritza més els estudis i no es donen tantes facilitats, beques, etc., per compaginar els estudis i l’esport.
A EEUU es dona la mateixa importància a l’esport com als estudis i es pot compaginar totes dues disciplines amb facilitat.
De fet, aquí, a mesura que vas creixent et dones compte que a les curses cada cop hi ha gent que va deixant l’esport, especialment les dones, i allà no passa.
Perquè creus que moltes dones deixen de fer esport?
Als nois no els hi afecta tant físicament quan fan el canvi de nen a adult, més aviat els hi ajuda.
Les dones, en canvi, ens afecta més. Podem guanyar pes, el tema del període menstrual afecta, etc., i aquí, a Espanya, i en aquest moment, has de triar entre els estudis o l’esport, i com que és molt difícil guanyar diners amb l’atletisme, moltes noies opten per prioritzar els estudis, en canvi als EEUU és més factible viure de l’esport com a professió.
De fet, jo aquests darrers 3 anys, que ha estat la meva etapa de canvi físic, he notat que em costava molt més de recuperar-me després de les curses i no estava al 100%. Ara ja he fet el canvi i em trobo al 100%.
T’ha sentit discriminada per raó de gènere?
No recordo mai sentir-me ni intimidada ni haver tingut problemes per raó de gènere.
Hi ha les típiques curses populars de l’estiu que sí que veus que quan avances a un home a vegades es fa el coix per justificar que l’avançat una dona... i porta tota la carrera davant teu corrent amb normalitat.
Consideres que el món de l’atletisme és masculí?
Crec que és bastant equilibrat, pot ser que a les curses de les Olimpíades masculines hi ha més públic, no se...
Què t’agrada de l’Ametlla i què trobes a faltar?
Diria que l’ambient social és... bueno, que no es veu massa gent pel carrer. Aniria bé que el poble fos més planer, unes pistes per entrenar atletisme estarien bé hehe
Els punts a favor és la natura, tots els racons bonics que tenim, hi ha poca contaminació comparat amb Barcelona o qualsevol ciutat gran. Aquí es respira un aire molt net.
Un desig
Salut per tothom
Un missatge
La meva mare sempre diu: viu i deixa viure i estic totalment d’acord, ja que criticar als demès no porta enlloc. Així que: viu i deixa viure.
Un objectiu
Aprofitar aquests 4 anys que m’han ofert per cursar la carrera a EEUU amb la millor nota, dedicar-me al que realment m’apassiona i seguir compaginant els estudis amb l’atletisme que és el que realment em fa feliç ara mateix.
AFiC – Josep Arisa i Eva Giménez
Fotogràf Iban Vilageliu
Carmina Moncau Bassa, involucrada sempre en la vida social i cultural del poble, va contribuir a crear el primer Grup d’Esplai i la primera revista de L’Ametlla del Vallès: l´Enllà
Va néixer l’any 1952 a L’Ametlla del Vallès i té dues filles, dos nets i una neta. És filla de Can Moncau i, tot i que va estudiar filologia, quan el seu pare va morir, es va posar a treballar darrera el taulell per tirar endavant el negoci. La Carmina participa en la vida social de L’Ametlla del Vallès des de que té ús de raó.
“Veníem d´un temps molt fosc i tot estava per fer. La frase que pronunciàvem gairebé com una religió era: som poble. Fem poble”
Com i quan vas començar a implicar-te en la vida social i cultural de L’Ametlla?
Des que tinc ús de raó. No es concebia d’una altra manera. Ho enteníem com una responsabilitat. A L´Ametlla i , en general, a tot arreu, als anys setanta, era fàcil apuntar-se a tot. Veníem d´un temps molt fosc i tot estava per fer. La frase que pronunciàvem gairebé com una religió era: som poble, fem poble. Es pensava molt en la col·lectivitat. Organitzàvem cursets de català, cursets d´història de Catalunya, recitals… Vàrem crear el primer Grup d´Esplai, la primera revista – aquesta darrera amb més voluntat que qualitat…
Explica’ns alguna anècdota d’aquella època
Doncs amb aquestes ganes que teníem de fer coses i sense témer per res, vàrem voler programar en Lluís Llach al teatre, l´any 1973. El problema és que ell estava exiliat, però quan li vam dir de venir no hi va posar cap impediment. L’alcalde d’aquell moment, quan ho va saber, ens va demanar que li asseguréssim que allò es podia fer sense problema i nosaltres li vàrem assegurar.
Va venir en Lluís Llach i La Sala es va omplir fins als topalls amb les butaques plenes i gent dreta per tot arreu.
L’endemà, des del Govern Civil varen trucar a l’ajuntament demanant explicacions, i després l’alcalde ens va trucar a nosaltres i ens va esbroncar fort dient-nos que l’havíem enganyat.
Quin lligam tens amb el teatre de L’Ametlla?
Formo part del grup de teatre Nyoca des dels inicis, no pas com a actriu, però sí com a membre d´un grup heterogeni que aportava el seu granet de sorra al panorama cultural de L´Ametlla. Va ser molt gratificant descobrir Benet i Jornet, Pere Calders, Goldoni, Fo…. Més endavant, juntament amb la Consol Sans, vaig participar en el Grup de Teatre Infantil i també amb el de la Gent Gran.
I El Xiulet? En què consisteix?
El Xiulet va sorgir com a centre d´acollida propiciat per l´ajuntament per tal d´ajudar a infants nouvinguts (bàsicament d´Equador i Marroc) a adaptar-se a l´escola. Vaig estar uns quants anys de voluntària del Xiulet, ajudant a aquests nens i nenes a fer deures, mirar pel·lícules, portant-los a la muntanya...
També participes d’una manera activa al Diari de L’Ametlla, oi?
Sí, actualment formo part del consell de redacció del suplement cultural Amíndola, que surt un cop cada trimestre juntament amb el diari.
Com estàs vivint la situació de pandèmia? Com t’ha afectat?
Viure en un poble fa més fàcil gestionar una situació pandèmica com la que estem vivint. El que més m´ha costat és estar lluny dels meus nets, sobretot els primers mesos. Després ens hem anat adaptant a la situació. Trobo que és trist, també, no veure el somriure de la gent.
Obstacles i dificultats pel fet de ser dona?
No m´he trobat amb especial dificultats pel fet de ser dona, tot i que durant molts anys vaig gestionar el negoci familiar i, quan anava a una fira de maquinària o similar on majoritàriament assistien homes, sovint preguntaven al meu marit o li feien a mà les ofertes possibles. S´acabava fàcilment aixecant la mà i dient: perdoni, m´ho repeteix!.
Què és allò que et dona més satisfacció a la vida?
Ara mateix el que més em satisfà és jugar amb els meus nets i compartir xerrades, caminades, cinemes… amb els meus amics. Tot el que es comparteix és doblement gratificant.
Què t’agrada més de l’Ametlla?
L´Ametlla m´agrada, en general, amb tot allò positiu i el que no ho és tant, perquè és el meu poble. M´hi reconec en els carrers, places, racons i bosquets, en les seves olors, en la gent que fa tants anys que saludo i en els que ja no hi són.
Què hi trobes a faltar?
Hi trobo a faltar un urbanisme més amable que propicií trobades. Aquest centre urbà del qual parlem obsessivament. Em satisfan moltíssim totes les iniciatives que es duen a terme per activar la vida social i cultural de L´Ametlla. Crec que és bo canviar coses i fer-les noves, incentivar formes diferents de fer-les i imaginar-ne de millors, però crec també que és bo conèixer les persones que ens han precedit, els coneguts i els anònims, tots aquells que fan que un poble tingui entitat i sigui veritablement un poble. M´agrada molt aquesta “microhistòria” que crec que cal conèixer perquè ens ajuda a respectar i a estimar allò que ens envolta.
Un desig
El meu desig és que aprenguem a tenir cura de les persones properes i del territori que ens envolta.
Filosofia de vida en una frase
Aprendre cada dia i valorar que del blanc al negre hi ha una àmplia gamma de matisos.
AFiC - Beti Español
Fotògraf Jose Ramos
Reconeixement a les treballadores del CAP de L’Ametlla del Vallès. Gràcies a les administratives, metgesses, netejadores, llevadores, auxiliars, infermeres, etc., per la vostra professionalitat
El projecte Ametllatanes neix lligat a la commemoració del Dia Internacional de les Dones en el nostre poble. Pensem que enguany aquesta commemoració, símbol de la lluita de les dones pels seus drets i llibertats, l’hem de dedicar a posar de relleu el lideratge històric i actual de les dones en la salut i les cures.
Per tancar el primer cicle del projecte Ametllatanes 2021, fem un especial reconeixement a les treballadores del CAP de L’Ametlla del Vallès.
La crisi sanitària de la COVID19 ha suposat una inflexió pel que fa al reconeixement de la importància que s’atorga a les feines de cura de les persones i de totes aquelles activitats essencials per a la vida que històricament han realitzat les dones: cura de la llar, cura d’infants, cura de persones grans, cura de persones malaltes, etc.
En el primer confinament ja es va posar de manifest que les ocupacions que van cobrar especial rellevància eren les més feminitzades (algunes també de més precaritzades): les del món sanitari, els serveis socials i també les del comerç, en aquell moment el comerç de primera necessitat, que era l’únic operatiu.
A Catalunya les dones representen el 77% de la força del treball del sector de la Sanitat i els Serveis Socials. I aquesta xifra no sembla que vagi a decaure ja que, segons el dossier estadístic L’Impacte de gènere de la COVID-19 en dades elaborat per l’Observatori de la Igualtat de Gènere (OIG), pel que fa a títols universitaris en ciències de la salut, les dones gairebé doblen en nombre de titulacions els homes.
Des de l’AFIC, volem agrair amb aquesta imatge i aquestes línies la feina que les dones del nostre Centre d’Atenció Primària (CAP) estan desenvolupant per fer front a la pandèmica de la COVID19. Un GRÀCIES molt fort a les administratives, metgesses, netejadores, llevadores, auxiliars, farmacèutiques, infermeres, etc. pel coratge i professionalitat mostrats en la gestió diària d’una pandèmia que ja dura massa dies.
El dia que es va fer la fotografia, algunes de les dones del CAP ens van explicar com veien la situació. Totes van deixar entreveure la dificultat del moment en les seves respostes i la duresa de la situació que enfronten cada dia: “baixes”, “excedències”, “estrès”, “angoixa”, són algunes de les seves paraules. La infermera Montse Reverter Vives, també ens va voler posar de relleu la manca de contacte imperant: “trobo a faltar les relacions personals, els petons, les abraçades”.
Pel que fa al futur, l’administrativa Dolors Martínez Guardans, de Granollers, ens diu que “el futur el veig malament. Si no ens posem les piles pel que fa a civisme, respecte, etc.”. Per la seva banda, la Rosa Guaita Guash, nascuda a Parets fa 59 anys, i auxiliar administrativa, ens descriu que ha passat situacions “de pressió, tensió angoixa” i també relata que veu un futur “força gris”. Coincideix amb la companya que “hi ha molta manca de civisme i empatia, tothom va a la seva...Desitjo despertar d’aquest mal son”.
La infermera Araceli Torrubia, de 62 anys, destaca que ella també veu “el futur incert i amb molts canvis” i que espera” arribar en condicions a la jubilació”.
Finalment, la vivència que ens ha exposat Laura Salamé de la Calle, metgessa de 32 anys, que a causa dels estereotips sexistes encara pateix que “sempre que hi ha un home present es refereixen a ell com a doctor i a mi com a infermera”.
Encara estem així!!!
Peu de foto: Malgrat tot el que estan passant es mostren per al projecte Ametllatanes com a fortes i valentes.
A la imatge, d’esquerra a dreta:
1.- Maria José Manzano, Doctora
2.- Montse Reverter, Infermera
3.- Laura Salamé, Metgessa
4.- Rosa Guaita, Auxiliar Administrativa
5.- Dolors Martínez, Administrativa
6.- Rosa Cabedo, Llevadora
7.- Araceli Torrubia, Infermera
Cristina Baulies - AFiC
Fotògrafa Eva Giménez
Belén García Espinar, jove pilot de les W Series –categoria femenina d'automobilisme–i saltadora de perxa
“No deixis mai que et diguin el què pots fer i què no”
La vida d’aquesta estudiant d’Enginyeria Telemàtica nascuda a L’Ametlla del Vallès a l’any 1999 transcorre entre la universitat, el Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat del Vallès i els circuits de cotxes europeus, on es prepara per participar en el campionat femení d’automobilisme que s’organitza en el marc de la Fórmula 1 i que fa de trampolí a la resta de categories: “és una gran oportunitat per donar visibilitat a les dones en el món del motor. Per fi comencem a veure canvis”. Té molt clar que la vida és una cursa i que cal viure-la a tope.
Dona ametllatana lluitadora, treballadora, constant,... que trenca barreres i estereotips
Quina és la teva filosofia de vida?
És una pregunta molt complicada però, sempre faig el que em ve de gust i si vull alguna cosa m’esforço tot el que puc, poso tot de part meva per aconseguir-ho. Perquè és el que em motiva i el que m’agrada llavors, per molt que em diguin que no puc, per molt que sigui molt difícil, sempre dono el màxim de mi i intento gaudir pel camí.
Quan vas saber que volies dedicar-te a ser pilot?
Sempre ho he sabut. Les curses sempre han estat a la meva vida, no és que en un moment determinat penses en ser.
Ha estat un somni perquè he crescut admirant als pilots, han estat els meus ídols i sempre he volgut ser com ells.
I saltadora de perxa?
I de perxa doncs...no ho sé...vaig començar fent atletisme als 6 anys fent mig fons, una mica de salts... De petita feia una mica de tot, però sobretot vaig començar amb mig fons i després vaig canviar a salts: de triples, de llargada, de velocitat i, al 2016, diria que va ser, em va donar per provar la perxa i, em va encantar!
I com et deia, si la meva filosofia de vida és fer el que m’agrada i, de cop el que m’agradava era el salt de perxa, doncs, em vaig dedicar al màxim i, la veritat és que tinc ganes de tornar-hi.
El món de l’automobilisme és masculí?
Per mí no.
El món de l’automobilisme és un esport i no té perquè ser masculí. Ara mateix la gran majoria de pilots són homes, sí, però això no vol dir que sigui una exclusió. Crec que podem competir en igualtat i això és el que volem demostrar. Cada cop hi ha més noies i això canviarà.
En algun moment sent pilot has sentit discriminació per raó de gènere? Com veus la igualtat homes dones en el món automobilístic?
Jo no....no he sentit mai discriminació, la veritat. La meva actitud sempre ha estat d’igual, m’he considerat una igual i he actuat com a tal i crec que és la clau una mica per promocionar la igualtat.
És a dir, si tu vas sentint-te inferior o superior o diferent, seràs diferent perquè actuaràs diferent, però si vas com un pilot més i actues com a tal i et centres en conduir, que és el que estàs fent allà, actues com un igual i tothom et considera.
Sí que és veritat que gent maleducada hi ha a tot arreu. Però no per l’esport que és si no perquè hi ha gent maleducada. No ho relacionaria amb l’esport, és a dir, m’he trobat més gent maleducada fora de l’esport que en l’esport en sí.
Ets un exemple de dona que ha trencat motllos i estereotips en el món del motor. Quin missatge donaries a les joves que volen estar en mons que malauradament encara són masculins?
El meu consell seria que no deixis mai que et diguin què pots fer i què no.
Si vols fer alguna cosa, treballa per fer-ho, per tirar-ho endavant perquè és la teva decisió: fer el que vols. Hi ha algunes noies que li fa cosa però tothom ha de començar en algun moment i si t’agrada allò, és igual la resta.
Dona ametllatana de naixement, com t’hi sents vivint a l’Ametlla?
Doncs la veritat és que l’Ametlla és casa meva. Em sento molt afortunada de poder viure aquí, d’haver crescut aquí, de tenir els amics aquí, d’haver anat a l’escola, a l’institut. Sóc molt afortunada d’haver crescut en un poble com aquest i no ho canviaria per res del món.
Què trobes a faltar al poble?
Al poble trobo a faltar... doncs com et pots imaginar: un circuit he he he, però en tenim un molt a prop, ja que acostumen a estar lluny.
Sí que trobo a faltar una pista i un club d’atletisme com Déu mana. Ara ja no és problema perquè m’he passat molts anys anant a Granollers, el Granollers és el meu club, però de petita sí que ho trobava a faltar, en el sentit que jo i els meus pares perdíem molt temps quan em portaven a Granollers a entrenar.
Què t’agrada més del poble?
De les coses que més valoro del poble és la tranquil·litat. Des de petita he pogut jugar al carrer, amb bicicleta, patinets, tot tipus d’artefactes i em va encantar. Gràcies a això he tingut una infància xulíssima i no ho canviaria per res.
Com veus el teu futur?
La veritat és que no em plantejo gaires coses sobre el futur perquè és una cosa que no controlo i que depèn del present, o sigui que em centro en el present: en el que faig ara i la resta anirà venint.
Espero seguir corrent molts més anys.
Quines fites tens en ment i vols aconseguir?
El que vull aconseguir sí que ho tinc clar i és: poder córrer molts més anys. És una cosa que no està assegurada i que és molt difícil d’aconseguir però és el que busco i pel que estic treballant.
Un desig
Gaudir de l’esport, de l’automobilisme, però també de l’atletisme, ja que vull tornar i tornaré, així que, em dedico a gaudir del que tinc i del que puc fer i això és el que vull fer sempre.
Eva Giménez - AFiC
Fotògrafa Anna Arisa
Mària Ribes Preckler, mestra, solidària i col·laboradora de l’ONG d’Amma, Embracing the world, de l’Índia
“Crec que la vida és una experiència per descobrir qui som realment”
Va néixer a Barcelona l’any 1961. Va venir a viure a l’Ametlla quan es va casar. Té dues filles i un fill. Va estudiar magisteri, informació i turisme i també per a instructora de ioga, consultora de mindfulness i educadora transpersonal. Col·labora amb l’ONG d’Amma, Embracing the world, de l’Índia, on fa obra social. També col·labora amb El Xiprer i Els 4 Camins Solidaris on ofereix reforç emocional i formació a diferents col·lectius.
“L’abraçada és un acte d’apropament físic vers l’altre i en aquest contacte el cor s’obre”
Fa molts anys que treballes en l’obra social d’Amma, coneguda per abraçar a tothom qui li ho demana per tot el món. Qui és Amma?
Amma és una líder espiritual y humanitària reconeguda internacionalment per molts col·lectius. En el 2005 l’ONU li va concedir “l’Estatus consultiu Especial” per la seva col·laboració en l’ajut de desastres a nivell mundial i per la seva extensa obra humanitària. Es la fundadora de l’ONG “Embracing the world” (Abraçant al món) i el seu radi d’acció no te límits de la mateixa manera que no ho té tot allò que Ella representa. Amma està en aquest món, en aquest moment tan complicat que ens toca viure, per pal·liar el patiment global i personal i assenyalar el camí de retorn al nostre interior, lloc que tenim descuidat perquè vivim cada cop més enfora amb la falsa creença de que es allà a on trobarem la felicitat. Cada segon de la seva vida ho dedica a donar llum i esperançà.
El món seria millor si ens abracéssim més?
Crec que sí que segurament aniria millor perquè vivim les nostres vides molt distants uns dels altres. La tecnologia, en aquest aspecte, no ens està afavorint gaire. Estem aparentment més connectats, però més separats física i emocionalment. L’abraçada és un acte d’apropament físic vers l’altre i en aquest contacte el cor s’obre. El contacte físic t’apropa a l’altra a molts nivells i et fa veure clarament com et sents tu en aquest acte. No cal arribar a l’abraçada, només que cada cop que parlem amb algú altre estiguéssim presents amb la mirada i amb la atenció ben enfocada, la comunicació canviaria totalment i es reflectiria indubtablement en el món. Més atenció sense judici és igual a més amor i això es sense cap mena de dubte allò que tothom estem demanant a crits.
Què ens pots dir de la teva experiència de voluntària a la presó
Estic fent de voluntària al centre penitenciari Quatre Camis, impartint una tècnica de meditació anomenada IAM20, tècnica donada per AMMA amb la finalitat d’ajudar a aportar benestar a col·lectius de tot tipus. La meditació en aquest col·lectiu té uns grans beneficis tan a nivell mental com psicològic i inclús físic. És una eina que poden utilitzar en qualsevol moment per aconseguir pau mental, autoconsciència i autocontrol. Amb la seva pràctica poden anar conquerint una llibertat interna que ni la situació externa que viuen els pot prendre.
I al Xiprer què estàs fent?
Amb el Xiprer tinc la gran sort de contactar amb una realitat que desgraciadament està creixent molt en aquests temps de pandèmia, venen famílies de tot tipus i condicions i, a part de preparar els carrets d’aliments, tinc l’oportunitat de saber de les seves situacions. L’ajuda desinteressada és realment una teràpia que ens cura per dins a nivells que s escapen a l’ intel·lecte.
Com vius la situació de pandèmia?
L’actual situació de pandèmia a nivell global la visc, com tothom, amb molta confusió per tota la informació caòtica i creuada que rebem. I amb tristesa pel patiment de tanta gent. En realitat aquesta continuada situació d’incertesa és inherent a la vida. Allò que passa és que ara és tan evident que no podem fugir. A nivell personal m’ha fet prendre decisions i reflexionar sobre qüestions importants.
Has viscut dificultats o manca de drets per raó de gènere?
En els àmbits que em moc no tinc dificultats afegides pel meu gènere. A l’espai de la presó, els interns valoren molt el fet que una dona vagi a compartir el seu temps i s’interessi pel seu benestar. La primera vegada que vaig anar estava una mica espantada, però quan ells veuen que no hi ha judici i que t’interesses per ells com a persones, es crea un ambient tan natural com a qualsevol altre lloc. I el seu agraïment no té preu.
Quines aficions tens?
Gaudir de la família i dels amics, escapar-me a la natura amb una furgoneta que tenim, fer esport i viatjar on sigui. Però en especial a l’Índia a visitar a Amma al seu ashram (intento fer-ho cada any) o viatjar amb ella en els seus tours per Índia o Europa.
Què et dona més satisfaccions a la vida?
Crec que la vida és una experiència per descobrir qui som realment. Em satisfà poder anar descobrint i compartint el perquè i per a què estic aquí vivint totes les experiències que apareixen en el meu devenir i que em serveixen per enfocar-me amb l’objectiu final. Estem de pas i intento, cada cop més, aprofitar tot allò que m’ofereix la vida com una pràctica per aconseguir la pau i la llibertat que som tots sense excepció.
Què t’agrada més de l’Ametlla?
Poder viure amb molta privacitat i, alhora, poder fer relacions amb facilitat. També m’agrada el seu clima i la seva situació geogràfica envoltada de boscos i muntanyes i alhora tan a prop del mar i a mitja hora de Barcelona. Que sigui un poble tranquil, cuidat i amb tot tipus de serveis també té per a mi molt atractiu.
Hi trobes a faltar...
Trobo a faltar sobre tot transport públic. En aquest poble necessites cotxe privat per a tot. I ,a mida que la família creix, més cotxes. Això no és gens sostenible.
Com veus el futur?
Malgrat la situació complicada que vivim, veig esperança. De tot se n’aprèn i tot ens fa créixer encara que pel camí tinguem de renunciar a coses i somnis que crèiem que ens farien feliços. Al final la vida sempre sap més que la nostra limitada visió.
I per acabar... un desig
Que sapiguem aprofitar aquest temps de pandèmia com una oportunitat per créixer interiorment i que aprenguem a respectar-nos i cuidar-nos entre nosaltres i al planeta.
Cristina Baulies - AFiC
Fotògraf Carles Díaz
Pilar Viaplana Valdés, propietària de Peixos Pilar i ametllatana incondicional
“No has de deixar que et venci la por, amb il·lusió i esforç tot tira endavant”
Va néixer a L’Ametlla del Vallès l’any 1972 i, tot i que ha viatjat molt, no viuria en cap altre lloc. Estima L’Ametlla i, sobretot, les persones que viuen en ella. Tot i que la seva vida ha estat sempre vinculada al mar —fa trenta dos anys que ven peix—, és dona de tocar de peus a terra. Després de treballar molts anys com a dependenta, l’any 2010 decideix, en plena recessió econòmica i amb el suport de la seva germana, obrir la seva pròpia peixateria.*
“Quan treballes en el que t’agrada, vius el dia a dia feliç amb tu mateixa i això et permet fer feliç als altres”
Quant fa que vius a l’Ametlla?
Des que vaig néixer.
Quins han estat els teus estudis i quina és la teva ocupació actual?
Quan vaig acabar l’EGB vaig decidir que no volia seguir estudiant. De seguida em vaig posar a treballar de dependenta en una peixateria a Sant Feliu de Codines, on treballo deu anys, fins que l’amo es jubila i torno a L’Ametlla, de dependenta també, onze anys més. Llavors, per circumstàncies familiars, faig una parada professional de quatre mesos i és quan torno que decideixo posar-me pel meu compte. I fins avui. Però no va ser fàcil, no et pensis. Era l’any 2010 i obrir un negoci en plena crisi econòmica feia molta por. Però ho tenia clar i vaig pensar: Què pot passar? que hagis de tancar? Doncs tanques, però si no ho proves no ho sabràs mai! I m’hi vaig llençar. Això sí, amb l’ajut incondicional de la meva germana, la Teresa. Al començament m’acompanyava a buscar el peix, el descarregàvem, ella se n’anava a la seva feina i jo em quedava sola a la peixateria. Vam estar així gairebé dos anys fins que la situació ja va ser insostenible i jo sola no podia. Va deixar la seva feina per venir a treballar amb mi i també li vam dir a la nostra cunyada, la Sílvia. S’ha de dir que la gent no donava un duro per nosaltres: Tres dones? I a més a més família? Sou boges!
La por et bloqueja, et fa fer passes enrere i tu sempre has de tirar endavant, no has de deixar que et venci la por. Amb il·lusió i esforç tot tira endavant! Tinc molt clar que soc on soc perquè tinc un molt bon equip, amb una germana que no m’ha deixat mai sola en cap moment. I algú hi ha per aquí dalt també que m’acompanya cada dia i em cuida.
Quina ha estat la teva participació a la vida social del poble?
Els horaris de la meva feina no m’han permès participar molt en la vida social del poble però no em preocupa gaire perquè a la botiga en faig molta, de vida social. Fa molts anys vaig estar al Moto Club L’Ametlla i poca cosa més. No he fet Gitanes perquè s’havia de portar faldilles. I mira que m’agraden! Disfruto molt quan vaig a veure-les, se’m posa la pell de gallina.
Has patit algun tipus d’abús o discriminació a la teva feina pel fet de ser dona?
No, en cap moment m’he sentit discriminada pel fet de ser dona. Potser és perquè sempre he tingut les coses molt clares i així ho mostro a tothom i no deixo que ningú es passi.
Quins obstacles i dificultats t’has trobat pel fet de ser dona?
Els mateixos que pot tenir qualsevol persona per tirar un negoci endavant.
Una anècdota?
Al cap de dos mesos d’anar cada dia a comprar a Mercabarna, un consignatari ens va dir: —Venint com veniu cada dia a les tres del matí a comprar el peix, no aguantareu ni un any. I mira! A dia d’avui nosaltres portem onze anys anant i venint i ell ja en fa deu que va haver de tancar.
Quines són les teves aficions?
M’agrada molt el cinema i el teatre. I la platja. El so del mar em captiva. A l’hivern estic sempre contracturada i en canvi a l’estiu mai, vaig a la platja i se’m cura tot. M’agrada relaxar-me amb el so de les onades, més que banyar-me; si hagués d’anar a pescar tindríem un problema perquè l’aigua del mar em fa molt de respecte i el vaixell em mareja. Soc dona de tocar de peus a terra.
Què és allò que et dona més satisfacció a la vida?
Soc addicta a la feina, a la feina ben feta. Per mi no només és donar el peix i ja està, hi ha altres coses. Els diners no són la meva prioritat, la meva prioritat és que la gent estigui satisfeta i contenta, que obrin la porta i em diguin —Pilar, quin peix més bo em vas portar!— Això no té preu, és el que a mi m’omple, no em cal res més.
Treballar en el que a tu t’agrada, per mes dur que sigui, no es treballar, es viure el dia a dia i això et fa estar feliç amb tu mateixa i et permet fer feliç a l’altra gent.
Què t’agrada més de L’Ametlla?
De L’Ametlla m’agrada tot. Jo soc antiaglomeracions, no soc gens urbanita i aquest poble és perfecte per mi. He viatjat molt però el meu poble no el canvio per res; per molt maco que em sembli un lloc, sempre necessito tornar a casa. Quan era jove vaig estar mirant pisos pels pobles del voltant perquè eren més assequibles, però mai he fet el pas, L’Ametlla sempre m’ha acabat tirant més. I mira que ha canviat molt, de quan era jove a ara tot és molt diferent. Hi ha gent que es queixen que aquí no hi ha res i marxen, però molts acaben tornant.
Quines coses trobes a faltar a L’Ametlla?
Trobo a faltar un lloc on els joves puguin trobar-se i reunir-se. Jo de jove m’ho he passat molt bé aquí, no paràvem, fèiem les mil i una sempre al carrer cap aquí i cap allà explorant cada racó. Ara els xavals surten menys de casa es queden tancats amb la Play, el mòbil i potser si tinguessin un lloc on reunir-se sortirien i es relacionarien més.
També m’agradaria que L’Ajuntament escoltés més a la gent del poble quan tenen un problema i els donessin un cop de ma, que se sent cada cosa a la peixateria...
Com veus el futur?
No me’l plantejo, visc el present. Demà serà un altre dia!
Un desig
Viu i deixa viure perquè tots, un dia o un altre, marxarem. Disfrutem i no perdem el temps amb rancúnies i tonteries.
Aquesta és l’última pregunta? És que m’agradaria dir una cosa abans d’acabar...
Sí, i tant! Endavant
Voldria agrair-vos a tots vosaltres — sí, a tots els que fa onze anys vàreu confiar en mi i en el meu projecte—tots aquests anys de confiança i suport. Gràcies a tots i en especial a una persona que, des del minut zero d’aquesta aventura, va ser al meu costat aguantant carros i carretes. Gràcies per ser-hi.
Entre tots hem creat una gran família. Ens veiem a casa!
Carme Puig - AFiC
Fotògrafa Sisi Lòpez
Núria Arisa i Soler, tota una vida produint i venent productes tèxtils i de pagès
“A l’hivern veníem les tòfones i els diners ens ajudaven a passar la resta de l’any”
Nascuda l’any 1933 a Can Peret de l’Ametlla, té un fill i una filla i ja besnéts. Es defineix “ametllatana de cap a peus”. Era la petita d’11. Tothom col·laborava a les feines de pagès. Hi havia hortalisses i vaques, vedells, oques, ànecs, conills, i pollastres per cuidar. Va anar a aprendre a cosir a Granollers i es va fer pantalonera, després va fer de masovera, va confeccionar jerseis, i va fer venda als mercats de pollets i horta.
Abans, si hi havia una bona dona a la casa tot anava endavant: els fills, l’home, el bestiar
D’on eren la seva mare i el seu pare?
La meva mare era de dalt del Bertí, de la part de Sant Miquel del Fai, masovera de la casa de l’Ullà. El meu pare també era del Bertí, de Valldeneu, entre el Figaró i La Garriga. Es van conèixer perquè a El Serrat hi havia un manubri i tocaven música els diumenges per la tarda. El meu pare va venir a l’Ametlla per treballar de mosso a Can Draper. Va estalviar, es va comprar un terreny i després van fer la casa.
Com va ser la infantesa a pagès a L’Ametlla?
Anàvem a l’escola dels nacionals que era tot en castellà. Recordo una mestra molt recta, però que ens va anar molt bé. A 14 anys ja plegàvem. Però a casa meva anar a l’escola era sagrat. La meva mare sabia llegir i escriure, però el meu pare no, i crec que per això sempre ens feien anar a l’escola. El meu pare no sabia llegir ni escriure però de números sí que en sabia, i molt. Jo també en tenia de facilitat pels números.
I la joventut?
Després d’estudiar vaig fer moltes feines. Un temps vaig treballar a la fàbrica de Feliudabaló i després vaig aprendre a cosir i vaig anar a Cal Farras a Granollers, a fer pantalons. Després vaig ser masovera, i també vaig fer jerseis juntament amb la meva germana Antònia, i els veníem. A casa teníem vaques per la llet, vedells que veníem, oques, ànecs, conills, pollastres... el diumenge es matava un conill. Els menuts eren per fer l’arròs i amb la resta es feia un rostit amb bolets, carxofes, etc.
On hi anàveu a comprar tot allò que no es produïa a casa?
Els dissabtes, una peixatera, la Patro, de la Garriga, passava per les cases dels pobles a vendre peix. A l’Ametlla hi havia poques botigues però no s’hi podia comprar. Hi havia estiueig i els preus eren cars per a la gent del poble. Tothom anava a Granollers a mercat a fer la compra setmanal. Hi havia un cotxe de línia i posàvem els cistell al damunt.
Éreu una família ben extensa. Com us organitzàveu?
Teníem camps i una vinya i a casa tots col·laboràvem. A part de la feina calia collir patates a Can Barri i a l’horta de regadiu. Hi anava amb bicicleta amunt i avall amb tot allò que collia. Calia netejar galliners i el lloc dels conills. El diumenge al matí calia escombrar el pati. La meva mare era pacífica, ens escoltava i era un sol. En aquella època –ara no tant- si hi havia una bona dona a la casa tot anava endavant: els fills, l’home, el bestiar...Tots teníem la nostra feina. A sis anys jo baixava les gibrelles de les habitacions de dalt. Ara fa riure això. Els dissabtes o divendres, vora del foc, amb la meva germana Petronil·la que era com una segona mare, doncs amb un gibrell ens dutxàvem amb aigua calenta i cap a dormir a dalt.
A casa vostra eren tofonaires, oi?
Sí, a casa eren tofonaires. A l’hivern en recollíem i veníem les tòfones i els diners ens ajudaven a passar la resta de l’any. Teníem cavalls i carros. Amb les tòfones pagàvem el pinso, el carreter, el ferrer, tot. Quan havia acabat l’hivern estàvem nets de deutes.
Li quedava temps lliure?
Aquesta casa on som ara ens la vam construir el meu marit, Remigi, que era paleta, i jo. Amb la crisi del 1974 vam anar als mercats amb bolets, ous, pollets, etc. Granollers, Sant Celoni, Llinars, Palau de Plegamans, Cardedeu... Fèiem festa el dimarts i el diumenge. I diumenge mantenia la festa perquè si tota la setmana tenia els fills abandonats el diumenge havia d’estar per ells. Ara, en el meu temps lliure m’agrada llegir i escriure. Faig des de fa molts anys un diari. També pinto mandales, que em van ensenyar en un taller de memòria.
Com veus la situació de les dones actualment?
Jo no m’hi he trobat amb problemes de discriminació. He pogut treballar. Però no em vaig treure el carnet de conduir en aquell moment perquè les dones no se’l treien i sempre depenies per anar a vendre a un mercat que algú t’hi acompanyés. Després sí que me’l vaig treure i fins fa quatre dies jo conduïa.
Com veus la pandèmia actual?
Després de la guerra va haver una epidèmia de tifus i també una grip i es va morir molta gent. Ara amb la pandèmia s’ha mort molta gent però hi ha moltes coses i vacunes i ho han mig aturat. No veig que sigui un perill de futur. La controlaran. Hi ha molts científics i gent interessada i països que estan fent coses per a tothom. Pot ser que surti un altre virus o malaltia, però aquesta la solucionaran.
Com va viure el confinament?
En confinament he mirat molt la televisió i he escoltat molt la ràdio. Com que cosia, jo sempre l’he escoltada molt la ràdio. Hi havia aquí a una casa de pagès un senyor de Barcelona que feia aparells de ràdio amb unes làmpades, i nosaltres en teníem una, i llavors venien els veïns a escoltar el Barça-Madrid a casa nostra.
Una satisfacció
Veure els néts i besnéts.
Una filosofia de vida
No es té res per res. S’ha de treballar. Si tens una cosa és perquè te l’has currada.
Un desig?
Viure en pau. Que la gent visqui en pau.
Entrevista Cristina Baulies
Col·laborador Josep Arisa
AFiC
Fotògraf Alberto Romero
Marta Mateos Solà, propietària del bar El Racó. Dona lluitadora, optimista i compromesa
“Ens educaven per fer de mares, de bones esposes, per ser dòcils i submises”
Va néixer a La Garriga l’any 1951 i, tot i que als nou anys se’n torna a Barcelona amb els seus pares, vint anys més tard decideix venir a viure a l’Ametlla. Ha participat molt activament en diverses entitats com l’Ampa, la Coral, el Grup d'Esplai, Carnestoltes i Gitanes, l’Associació de Dones i l’Associació Ametlla Comerç Actiu. Tot i haver passat moments molt durs, assegura que la sort sempre l’ha somrigut. “Diuen que la sort te l’has de buscar però a mi, és ella qui em troba sempre”
Cal un centre que doni cabuda a persones de diferents edats i que sigui un punt de trobada per a tots els ametllatans.
Quan vas venir a viure a l’Ametlla?
Vam arribar l’any 1977, primer com a estiuejants i després, quatre anys més tard, ja ens hi vam quedar a viure. Els nens eren petits i quan arribem ens trobem una escola petita sense servei de menjador ni extraescolars. De seguida ens vam apuntar a l’Ampa, formada per gent del poble i gent que, com nosaltres, venien de Barcelona i ens vam arremangar per aportar una mica de renovació a l’escola. Les mares organitzàvem tallers a la tarda sense cobrar ni un duro i també vam muntar el menjador. Entre tots vàrem modernitzar l’escola.
Quina ha estat la teva participació a la vida social del poble?
Quan vam arribar només hi havia la Coral Lo Lliri, l’Ampa de l’escola i l’Associació de Dones i com que em volia integrar en la vida del poble m’hi vaig apuntar a totes. Després van venir el Grup d'Esplai, Carnestoltes i Gitanes, i l’Associació Ametlla Comerç Actiu, de la que he estat presidenta molts anys. També vaig portar el bar del Casal d’Avis a les tardes, durant tres anys, contractada per l’ajuntament i després com a autònoma.
Quins han estat els teus estudis i quina és la teva ocupació actual?
Vaig fer la primària i després els meus pares em van matricular a un curs de comerç que feien llavors. Vaig treballar d’administrativa fins que em vaig casar i quan va néixer l’Anna vaig plegar i em vaig dedicar a fer de mama i no em sap gens de greu. Acompanyava els nens a música i a natació i si es posaven malalts, podia estar per ells. Els avis vivien a Barcelona i no em podien donar un cop de mà; podíem passar amb un sou i ho vaig aprofitar. Ara, quan veig les mares que treballen, que no saben on deixar els nens quan es posen malalts, penso en la sort que vaig tenir, perquè això és una cosa que fa patir molt. Després, quan els nens es van fer grans, va ser quan vaig començar al Casal d’Avis i, més tard, al Racó.
Quins obstacles i dificultats t’has trobat pel fet de ser dona?
Jo sóc filla de la dictadura i, per tant, me n’he trobat uns quants, d’obstacles. Per començar, ens educaven per fer de mares, de bones esposes, per ser dòcils i submises. Ens tenien molt marginades a les dones.
Recordo que la meva filla necessitava un visat perquè havia d’anar a fer un stage de natació a Ginebra. Vaig anar a la Guardia Civil de la Garriga i em van dir “que venga su padre o no se lo hacemos”. Em vaig indignar molt.
Ah! I per tenir el carnet de conduir les dones havíem de fer serveis socials durant un any. Era una mena de curs on t’ensenyaven labores, planxa i altres tonteries. Jo no hi vaig arribar a anar perquè si estaves casada no calia fer-lo i quan vaig tornar del viatge de nuvis va ser el primer que vaig fer. Dotze mil pessetes em va costar treure’m el carnet!
I al bar has tingut alguna vegada algun problema?
No, res greu. Si alguna vegada n’hem tingut algun, els clients sempre ens han donat un cop de ma. Hi tenim molt bon rotllo amb els clients. Sempre em porten coses, que si bolets, que si roses per Sant Jordi, regals pel meu sant. N’hi ha que fins i tot em fan confidències.
Quines són les teves aficions?
Sóc addicta a la feina, és el meu modus vivendi, però m’agrada molt viatjar. També el món de la cultura: museus, cinema, concerts, teatre, dansa, llegir... Fa 35 anys que sóc cantaire i per mi és més un plaer que una afició.
Què és allò que et dona més satisfacció a la vida?
Els meus fills, els meus nets i la família. Són molt bona gent i em cuiden molt. Tinc molta sort. Ara va ser el meu aniversari i ens vam plantejar: Què fem? Una festa molt gran o marxem una setmana tots junts de vacances? No ho van dubtar i van triar la setmana de vacances i això, per mi, és una gran satisfacció.
Ep! I els meus amics i amigues. D’aquells que quan te’n passa una de grossa et diuen —Marta, què necessites? — I allà ho tens.
Què t’agrada més de l’Ametlla?
L’entorn, que és molt bonic. Nosaltres no ho valorem però la gent que ve de fora queda encantada, entren al bar i diuen: Senyora! Quin poble més bonic!
I la gent. En general, la gent és molt maca.
Sempre que marxo fora de vacances quan arribo a Can Kiko penso: ja sóc a casa! Sempre m’agrada tornar-hi.
Quines coses trobes a faltar a l’Ametlla?
Una associació de dones de diferents professions, edats i situacions, per crear vincles entre nosaltres i no només per fer activitats de lleure, també per crear un espai de suport per, quan van mal dades, sentir-nos acompanyades.
També trobo a faltar un espai cultural com Déu mana. Un centre cívic. Els joves no tenen un lloc on quedar, on relacionar-se, i van tot el dia pel carrer. Cal un centre que doni cabuda a persones de diferents edats i que sigui un punt de trobada per tots.
També trobo que el poble està una mica deixadot. Les voreres són impossibles per dur cotxets, anar en cadira de rodes o caminar en taca-taca. Per no parlar del servei d’escombraries. Tot i que sóc conscient que gran part de la culpa és de la gent, que som uns incívics, penso que es podria fer més.
Com veus el futur?
El futur? El futur és molt incert. Jo ja tinc una edat que ara per mi el futur saps que és? Avui i demà, demà passat no sé què passarà. Però el futur...Penso que ens estem carregant el planeta. Ho hem vist ara amb la pandèmia, amb menys contaminació, amb els ocells que cantaven com mai.
Un desig
Un desig? No sé. És que em sento molt afortunada, ho tinc tot! Faig el que em ve de gust i el que em fa il·lusió.
Em sap greu que visquem en un món tant egoista i que nosaltres, afortunats d’haver nascut en el que diuen “primer món”, no siguem capaços d’ajudar-nos entre tots. Això sí que seria un bon desig!
Carme Puig i Alberto Romero- AFiC
Fotògrafa Rita Lòpez Baulies
Lydhia Pérez Sánchez, Informadora i dinamitzadora juvenil al PICA
“I amb ganes de més”
Nascuda l’any 1980 a Barcelona, fa 13 anys que treballa a l’Àrea de Joventut de l’Ametlla. Acompanya els i les més joves del poble en tot allò que vulguin descobrir. Li va canviar la vida un viatge al Nepal. A més d’educadora infantil és monitora d’activitats fisicoesportives, té formació en turisme, infermeria i pedagogia. Actualment cursa la carrera d’Educació Infantil. “I amb ganes de més.”*
“Tot és molt més fàcil. Però passa que ens compliquem. La vida és molt simple."
Quines aficions tens?
M’agrada tot; la muntanya, la bici, córrer, nedar, seure llegir un llibre, anar al teatre… tot! I la muntanya, que m’apassiona molt. I allà hi ha vegades que m’hi emporto un llibre, o hi faig ioga, o m’emporto els esquís, o corro, o vaig a fer fotografies… la muntanya és vida.
Quina és la teva història amb l’Ametlla, la teva línia de vida aquí?
Jo he de dir que porto 13 anys treballant aquí a l’Àrea de Joventut, però viure-hi, hi he viscut més aviat poc. Vaig estar un temps vivint aquí però em va costar, ja que vaig trobar que el poble s’activava a l’estiu, però que durant el curs no hi havia gaire vida. Falta com un centre, no?
Diguem la teva filosofia de vida en una frase (és complicada, eh)
No, no. Tot és molt fàcil. Aquesta és. El que passa és que ens compliquem, i hem de cercar la felicitat. No una felicitat constant, eh. Però tot és més fàcil del què ens pensem, i li busquem mil voltes a tot i tot és molt simple. La vida és molt simple. Té a veure amb el pas del temps i també amb les experiències. A mi em va canviar la vida quan vaig viatjar al Nepal. A mesura que passava el temps m’anava fent forta i descobrint que era molt guay estar sola.
I com vas arribar a l’Ametlla?
Jo ja treballava amb joves i quan vaig acabar el BUP, jo no volia estudiar, jo volia treballar, tenir diners, sortir de festa… Adolescent total. Treballava de monitora, i un tècnic de joventut de Caldes em va oferir portar el punt d’informació d’allà. I em va preguntar: quins estudis tens? Només el BUP. I em va dir que necessitava més. I em vaig animar. Quan va tornar la noia de la baixa per l’embaràs, em vaig posar a buscar altres feines i vaig rebre l’oferta de l’Ametlla.
Doncs mira, aquesta és delicada: tema pandèmia. T’ha afectat molt? Com ho estàs vivint?
M’ha afectat molt en el sentit que jo sóc molt de contacte. No tan de contacte físic, sinó més de sortir, d’anar a buscar la gent, moure’m, quedar. Sí que és cert que ens hem reinventat, que arribem a més joves (per xarxes, etc.), i el projecte durant el confinament de Joves in Da Haus, va ser molt guay. Però ens reuníem amb els tècnics i ho parlàvem: “Quan acabi tot això, hem de fer un detox de xarxes, de pantalles…”. El més fort, és que quan vam començar a poder sortir, els propis joves van fer detox, volien carrer. I olé els joves; els que pitjor ho han portat són els més grans. Heu estat els grans oblidats. Vosaltres i els petits.
I emocionalment?
Doncs això sí, ho he parlat molt amb la meva germana. Estava més irascible. Ella deia que no li havia afectat. Però clar, directament potser no, però indirectament… A tothom ens afecta el que passa al voltant.
Sí, estic d’acord. Doncs la següent pregunta entra en el tema del feminisme i el ser dona. T’has trobat algun obstacle o dificultat a la teva vida pel fet de ser dona?
Sí, en general ens en trobem. A casa som tres germanes, i el que passa és que la gran era molt bona nena, molt “femenina”, de petita. Quan al principi encara només n’érem dues, jo era tot el contrari; volia els cabells curts, anar de verd, no de rosa; m’agradava tenir amics nois, no volia jugar amb nines… coses així. En el moment que em van sortir els pits, ja em miraven d’una altra manera. Per mi ser amiga d’un noi o d’una noia m’era indiferent. M’he trobat obstacles en això, que jo no veig diferències i la gent sí. Al món laboral és cert que no m’hi he trobat massa obstacles.
Ara que estem acabant unes preguntes breus: què trobes a faltar al poble?
Més participació. Abans de la pandèmia ja passava, que havies d’arrossegar a la gent. No només aquí, en general. Però fer coses perquè sí i gratis la gent no ho fa. També perquè tothom va molt atabalat, no té temps de lleure, d’avorrir-se. Amb la pandèmia la gent se n’ha adonat que pot parar.
Què és allò que més et satisfà a la vida?
La felicitat dels altres. Em satisfà molt veure als altres, m’omple. Se’m posa la pell de gallina de pensar-ho.
Què és el que més t’agrada de l’Ametlla?
La Festa Major! Perquè es veu poble, la gent surt al carrer, hi ha vida!
Què hi trobes a faltar?
Més participació. Abans de la pandèmia ja passava, que havies d’arrossegar a la gent. No només aquí, en general. Fer coses perquè sí i gratis la gent no ho fa. Ningú ho fa per plaer o voluntàriament. Tothom vol cobrar, i no cobro ni jo! Amb la pandèmia la gent se n’ha adonat que pot parar.
Jo recordo ser de les que deien “Això ens canviarà!” I què va…Però hi va haver un moment en que la gent, ho va valorar, aquell petit moment ja va servir d’alguna cosa. La meva mare va conèixer els veïns! Vull dir, que hi ha coses dolentes, evidentment, i també coses com el tall de la llibertat no ho suporto, però les petites coses que han passat i hem après les hem d'agrair.
Com veus el futur?
El futur? Jo sóc molt de present, no m’agrada mirar massa lluny. Però si miro una miqueta enllà, veig il•lusió, lluita, ganes de fer.
I tant! Dons l’última pregunta és: tens algun desig?
Un desig a l’univers! Doncs la felicitat i la simplicitat de la vida.
Rita López Baulies – AFiC
Fotògrafa Marga Flores
Maria Girbau Suñer, monitora de temps de lleure i divulgadora sobre discapacitats amb la Federació ECOM
“Per arribar a una meta no cal anar per un mateix camí. Cadascú pot fer el seu”
El seu naixement l’any 1986 amb espina bífida ha marcat el seu afany de superació. Li van pronosticar dos anys de vida, però amb l’esperit de lluita d’ella i de la seva família ha tirat endavant. “Jo puc, si jo vull i si tu em deixes”. La seva discapacitat no ha estat mai un impediment per participar a la vida social del poble i ha format part de la Coral Infantil Olla de Grills, del GEPA, del Casal de Joves i del grup de teatre.
No som persones discapacitades, som persones amb una discapacitat, però capaces de fer moltes altres coses
Tot i haver passat per sis operacions i tenir mobilitat reduïda, la Maria no para. Els dies li volen entre feina, família, amics i projectes. Es queixa ben poc del dolor i molt de les injustícies. De fet, comencem l’entrevista al pati de casa seva amb una petita estirada d’orelles.
Maria, que és això tan important que volies dir-me?
Volia donar-vos les gràcies pel retrat que em vau regalar, però també dir-vos que hi ha un error en la inscripció. No és correcte dir “persones discapacitades”; nosaltres som persones amb una discapacitat, però som capaces de fer moltes altres coses. Quan dieu “persones discapacitades” ens “discapaciteu” del tot.
(Li demano disculpes i li agraeixo l’aclariment)
Has viscut sempre a l’Ametlla?
Els meus pares són nascuts aquí, i jo hi he viscut fins als divuit, que vaig marxar a viure a Barcelona. Vaig fer la primària a l’Escola Bertí, i l’ESO a l’Institut Eugeni Xammar, fins que em van “convidar” a marxar a un centre amb persones “com jo”. Jo no em veia tan malament com per haver d’anar a un centre d’aquests i finalment vaig acabar l’ ESO a l’Institut Blancafort de La Garriga, adaptada a les meves necessitats, però dins un grup ordinari.
Quina ha estat la teva participació a la vida social del poble?
Vaig començar a la Coral Olla de Grills i després al GEPA, on vaig ser la primera nena que van tenir en inclusió. També he estat al Casal de Joves i al grup de teatre, i participo en la Cavalcada de Reis i en la Festa Major sempre que puc. M’hagués agradat molt participar en el grup de Gitanes, però no ha pogut ser.
Quins han estat els teus estudis i quina és la teva ocupació actual?
Quan vaig acabar l’ESO vaig començar un cicle formatiu d’auxiliar d’infermeria a Granollers, però se’m va tornar a “convidar” a marxar i vaig acabar fent tres anys de disseny gràfic. Actualment treballo a ECOM, una entitat que dona suport a persones amb discapacitat física, fent xerrades, conferències i activitats de sensibilització sobre la discapacitat física i orgànica a escoles, ajuntaments i casals d’estiu. Els explico als nanos que encara que es tingui una discapacitat es pot dur una vida normal i plena.
Quins obstacles i dificultats t’has trobat pel fet de ser dona?
Les dones com jo patim una doble discriminació, pel fet de ser dona i pel fet de tenir una discapacitat. Els reptes que aportem les dones amb discapacitat estan encara menys valorats que els d’una altra dona. Des d’ECOM treballem molt aquest tema. S’ha de fer molta pedagogia i escampar-la per tot arreu.
En quins llocs t’has sentit discriminada?
En el transport públic. Ni totes les estacions de Renfe estan adaptades, ni tots els autobusos tenen plataforma.
I també a l’hora de buscar feina. Envies un currículum i tot els sembla genial, però a l’entrevista presencial tot són pegues.
Explica’ns una anècdota
Amb els amics de l’Associació Catalana d’Afectats Espina Bífida i Hidrocefàlia (ACAEBH) vam anar a un restaurant temàtic, de por, a Castelldefels. Ens feien ensurts i bromes i, de cop i volta, apaguen tots els llums i ens comencen a tocar les cames per sota la taula. Tothom cridant com bojos i nosaltres tant amples. La gran majoria de persones amb espina bífida no tenim sensibilitat a les cames i, es clar, no reaccionàvem.
Quines són les teves aficions?
Ara m’he aficionat a la pintura amb diamants. També m’agrada nedar i, sobretot, viatjar.
Carai Maria, a tu no et para res! Quins viatges has fet?
He estat a França, Alemanya, Sudàfrica i Cuba. A Cuba m’hi vaig estar un mes amb els brigadistes. Amb el Casal de Joves de l’Ametlla, l’any 2010, vam fer un viatge a Sudàfrica per assistir al Festival Mundial de Joves i Estudiants. Allà vaig conèixer l’Helena, coordinadora del Moviment de Brigadistes de Barcelona, que va ser qui m’ho va proposar. No m’ho vaig pensar i al 2011, cap a Cuba que hi falta gent!.
Que és allò que et dona més satisfacció a la vida?
El poder mostrar la vida des d’un altre punt de vista. Tinc “això”, però he aconseguit tot el que he aconseguit, he viatjat on he viatjat i estic fent tot el que estic fent.
Que t’agrada més de l’Ametlla?
La família, la tranquil·litat, el sol, la natura. Tot i això, m’agrada més viure a Barcelona perquè allà ho tinc tot: ECOM, l’ACAEBH, els amics. A més a més aquí em puc bellugar millor i hi ha més serveis.
Quines coses trobes a faltar a l’Ametlla?
L’accessibilitat. Hi ha molts llocs que no són accessibles, com el Pavelló o La Sala, que hi pots entrar, però no pots anar al lavabo.
Els carrers són una pena i hi ha llocs, com l’ajuntament on hi has d’entrar per la porta del darrere. Jo vull poder entrar pel davant, com tothom! Si es parla d’inclusió ha de ser amb totes les lletres, s’ha de fer “tot” inclusiu, no només el que els hi sembli i no només per omplir-se la boca i quedar bé.
També trobo a faltar un GAM (Grup d’Ajuda Mútua) de persones amb discapacitat. Seria molt interessant que s’obrís un espai on poder-nos trobar i parlar de coses que ens passen o ens preocupen, per poder-nos ajudar i expressar. I no només integrat per nosaltres, també per familiars i amics, perquè per a ells també és molt important sentir-se acompanyats.
Com veus el futur?
Dur, però amb molta esperança i amb ganes que tot vagi canviant.
Un desig
Que la inclusió no sigui només postureig, que sigui real. Que la gent no es sorprengui de veure un discapacitat participant en una desfilada de moda o amb un personatge famós o de dependenta d’una botiga. Que no sigui un fet excepcional sinó una realitat habitual.
Carme Puig - AFiC
Fotògraf Toni Fuentes
Pilar Fàbregas Carreres, una vida dedicada a la pagesia i a apropar els productes de la terra a la gent
“Abans les dones no podíem dir ni piu. Els homes eren ells i punt i, a més, a callar”
Va néixer l’any 1944 a Llerona. Des de fa 37 anys que viu al barri de Mas Fabrera, a una casa amb terres que havia comprat el pare de la seva àvia. Va viure la repressió franquista a l’escola, on hi va anar entre els 6 i els 14 anys i on “havíem de parlar sempre en castellà. Eren temps del silenci. Els pares no explicaven res de la guerra”. Sempre a l’horta i fent la seva venda a mercats i fent les feines de la casa. Un no parar.
“La dona ha fet una evolució molt forta en 50 anys. Als homes masclistes els deu haver costat prou d’assumir”
Com va ser la infantesa i joventut a pagès a Llerona?
Era postguerra. Anàvem a col·legi. Tot en castellà. Tot repressió. Parlàvem català al pati però a classe havíem de parlar sempre en castellà. Eren temps del silenci. Els pares no explicaven res de la Guerra. El meu pare va fer sis anys entre la guerra i la mili. I tothom calladet. I treballant a l’horta. Quan era el temps de collir patates, doncs patates, el temps del blat de moro... hi havia vaques, havia de collir cada dia els naps i pelar-los,... i les feines de la casa. Tot era manual. El dilluns es rentava la roba, el dissabte es feia neteja general. A casa érem 8 en total. Quan tenia 15 anys vam començar a anar a Granollers amb un autobús. Al Casino, a ballar. I als 17 ja em vaig prometre al que ara és el meu marit, el Pere. Portem 60 anys junts.
Quan vau venir a l’Ametlla?
Quan ens vam casar vam anar a viure a Canovelles a una caseta que ens vam fer, i jo treballava a La Garriga, a la Sati. Repassava teixits. En un any ja va venir el fill i llavors ja vaig plegar. Quan els fills eren petits vam tornar a Llerona amb la meva mare. En un any i mig es va morir el meu pare, l’àvia, l’avi i els meus germans es van anar casant i es va quedar la meva mare sola. Fèiem horta i anàvem a vendre als mercats de la Garriga, Bellavista i Canovelles. Després ens vam arreglar la casa de l’Ametlla, que era una casa que havia comprat el pare de la meva àvia. A una biga de les golfes vam trobar la data 1740. Llavors el fill ja tenia 18 anys i la filla 14. Ens va costar al principi però en un parell d’anys ja ens vam acostumar a viure a l’Ametlla.
Li ha quedat temps per aficions o participar en activitats de les entitats del poble?
En aquest poble estem a casa nostra i no hi ha gaire caliu. Però hem participat en tot allò cultural: quan feien concerts els divendres al vespre, a veure Gitanes per Carnestoltes, i a la Coral també. Però jo tinc molta feina, una casa molt gran i no he estat de moltes associacions. És maco això de l’associació de dones. Es troben i fan berenars. Estic molt al dia de tot el que es fa al poble però no hi participo. Si tinc una estona m’agrada llegir i m’agrada cosir i fer cosetes. Antigament és allò que les dones teníem: el corte i cosir.
Com veus la situació de les dones ara?
Mare de Déu! Abans no podies dir ni piu. Els homes eren ells i punt i a més a callar, eh! No és que tingui un home masclista...amb els anys ha canviat un pelet. Jo ara veig el fill, el gendre, els néts, col·laboren amb tot. I és així que ha de ser. Abans no. La dona era l’esclava i punt, i a callar. Hem fet les dones una evolució tan forta en 50 anys que inclús de vegades ha costat d’assumir, però molt bé. Per la meva part ho he assumit molt bé. Als homes masclistes els deu haver costat prou. Ara tenim aquests de Vox que fan por de sentir.
I la pagesia?
No es pot viure de pagès. Nosaltres perquè ens vam espavilar a vendre directament. Ens llevàvem a les 4 del matí per anar a mercats i a les 6 teníem la parada muntada. A la tarda anar a recollir per vendre al dia següent. Teníem 40 anys i ho fèiem com res. Era millor això que vendre a través d’una botiga.
Com veus la pandèmia actual?
Veig que és una pandèmia que arrossegarem molts anys i sort haurà de les vacunes que estarem immunitzats. Quan ve una pandèmia així no marxa de cap manera. Ens haurem de vacunar i protegir. Hi ha gent que estan malalts del cap d’estar tancats a casa sense sortir. Tanta por no pot ser. Respecte gran sí que s’ha de tenir, però no pànic. Coneixem un matrimoni que no s’han mogut de casa. Es fan portar el menjar. Això no és viure. El meu home i jo hem continuat fent vida amb els fills i nets.
Què hi trobeu a faltar?
Fa un any que no podem anar enlloc. I es troba a faltar. Abans anàvem d’excursió un cop al mes amb la Gent Gran. Ens hem envellit 5 o 10 anys, ens hem aixafat moralment, la pandèmia i un accident que ha tingut el fill. I ara no és com abans. Ni abraçades ni petons. Abans hi havia contacte i ara els néts tenen molt respecte i no volen contacte.
Que aconselles a les nétes?
A les nétes no els aconsello res. Penso que no tinc criteri per donar-los consells. La manera de pensar meva amb la d’elles és el dia i la nit. Els dic que tot allò que no vulguis per tu no ho vulguis per un altre. Que respectin i que siguin bones persones i nobles. Això és allò que els he aconsellat des de petites.
Aquesta és també la teva filosofia de vida?
Exacte. Fes bé i no facis mal. I si pots fer un favor, fes-lo i no esperis res a canvi. Jo he cuidat els néts –les mares treballaven- i la meva compensació és cuidar-los i ha estat un estímul molt gran per a mi i no vol dir que ells un altre dia m’ho hagin d’agrair. Jo sóc col·laboradora de moltes coses però no perquè m’ho reconeguin. També porto uns 5 anys col·laborant amb Càrites. Ara col·laboro però les persones que som de risc ja no podem ajudar presencialment.
Una satisfacció
Cada dia fer el dinar per tota la colla em dona molta satisfacció. Veus que la família t’estimen i et valoren. Som una família molt unida.
Què valora?
Tenim una edat que valorem el dia a dia.
Un desig?
Que hagi un món on es pensi una mica en els demés i no tan en un mateix. Veig una societat que bufo!. Cal valorar allò que tenim. Tot és comprar i llençar, i moltes deixalles, i no valorar allò que tenim. Hem de compartir. Cal aprofitar. Hi ha gent que si li sobre el menjar el llencen quan pot congelar o guardar per un altre dia. I si tens molts diners en pots donar a la gent que no en té i ho estan passant malament. Vés a Càrites un dijous per la tarda i ho veuràs.
Cristina Baulies –AFiC
Fotògrafa Elisabet Tironi
Emma Puig i Bosch, mestra i presidenta de la Comissió de Carnaval i Colles de Gitanes de L’Ametlla del Vallès
“Trobo a faltar en el poble un Centre Cívic que aglutini entitats i activitats”
Va néixer a L’Ametlla del Vallès l’any 1969. Té un fill. Amb 16 anys va trencar estereotips convertint-se en una de les primeres assajadores dels grups de Gitanes, un ofici fins llavors ocupat gairebé només per homes. Va formar part del grup que van crear el GEPA, va fer ràdio local, teatre al Nyoca, i cantat a la Coral durant més de 25 anys. Porta 10 anys de mestra al poble i això li permet educar per a la superació d’estereotips sexistes i transmetre les tradicions més locals.
“Cal que a les escoles hi hagi mestres del poble per transmetre tradicions i que hi hagi connexió”
Ets presidenta de la Comissió de Carnaval i Colles de Gitanes, com va ser que hi vas entrar en aquest món?
Vaig entrar a la Comissió com assajadora als 16 anys. A la Comissió hi havia el meu pare i eren tot homes. Nosaltres érem les “nenes”. També els assajadors havien estat gairebé sempre homes. Llavors hi havia moltes colles: petits, mitjans i grans. I durant molts anys només hi van haver només homes. Ara la majoria son noies i algun noi puntualment que assaja.
Com veus el moment de les Colles de Gitanes a L’Ametlla?
Hi ha anys de pujada i de baixada. Els Grans, una colla que costava que hi hagués gent, l’any passat eren 30 persones. Abans era una activitat més d’aquí i es ballava sobretot al poble, i ara s’ha tornat a anar a trobades. A L’Ametlla Les Gitanes és un ball que sempre s’ha ballat tradicionalment per Carnaval. Tenim documents molt antics que parlen de que venien altres colles aquí i llavors es feia com un intercanvi. Sempre parlem de què aguanta a què. Si el Carnaval a Les Gitanes, o Les Gitanes al Carnaval.
I fas moltes més coses pel poble. Jo et recordo explicant contes a la Biblioteca. Pots fer-nos cinc cèntims de tot allò on has col·laborat?
Sí, explicar contes a infants és una activitat que m’agrada i ho havia fet a L’Ametlla i a d’altres biblioteques. Quan era petita jo havia anat a l’Esplai -que va desaparèixer- i llavors l’any 1986 un grup de gent de la meva edat vam crear el GEPA. Per altra banda, quan hi havia la Creu Roja jo hi havia col·laborat a nivell sanitari i també fent cooperació, reforç escolar, o acompanyament a les residències. També vaig fer ràdio a L’Ametlla. Recordo que fèiem un programa per la Festa Major i durant un temps vaig fer algun altre espai. La idea ara és tornar a engegar la ràdio local. Al Nyoca vaig fer teatre de petita i adolescent. I també he cantat a la Coral. Quan es va tornar a iniciar la Coral el meu pare va ser un dels que ho van fer i llavors jo hi anava amb ell. Després també va començar a anar-hi la meva mare, que encara hi canta. I hi vaig estar més de 25 anys. Quan es va crear la coral infantil també hi vaig estar ajudant. I també m’ha agradat participar a activitats com el Mercat Boig.
I què tal és ser mestra al mateix poble on vas néixer i on hi vius?
Doncs quan vaig decidir concursar per venir aquí molta gent s’estranyava i em preguntava si ja ho tenia clar. Bé. A mi la gent em coneix molt per Gitanes, per Carnaval,... i ja fa deu anys que treballo de mestra al poble i no me’n penedeixo. Sí que et trobes famílies, però també me les trobava quan treballava a Les Franqueses. I és normal que si vas a la piscina a finals d’agost les famílies et preguntin per si ja saps quin curs tindràs. Jo veig important que a les escoles també hi hagi mestres del poble pel tema de transmetre les tradicions i que hi hagi una connexió. Que hagin nascut al poble o que hi visquin, però que hi hagi aquesta connexió.
T’has trobat situacions de discriminació per raó de gènere al llarg de la vida? Com es veu la igualtat homes dones des de l’escola?
A la meva professió la majoria som dones i a àmbits com esplais on m’he mogut hi ha moltes dones i no m’he sentit discriminada. Sí que hi ha moments que t’has de fer valdre. I sí que veig que hi ha molta feina a fer en aquest camp encara. A l’escola estem treballant per avançar en la coeducació. Per sort jo fa molts anys que ho tinc molt integrat. Si a una nena li cau un botó doncs li dius que se l’emporti i que li cusi la mare o el pare. Sempre ho dic així. I quan em diuen que el pare no en sap de cosir doncs els dic que a veure que quan n’aprèn. O quan diuen que la mare no treballa. Doncs li remarco que la mare no treballa fora de casa, però dins sí, i els ho faig veure i els pregunto que qui fa el dinar, qui renta la roba, qui frega els plats. I llavors diuen –ah, sí, sí. S’ha avançat però queden molts estereotipis i molts feina.
Que t’agrada més de L’Ametlla del Vallès?
L’entorn, que és privilegiat. Sempre m’ha agradat saber la història. La història antiga i també les anècdotes de fa cinquanta anys. I que això se sàpiga i que no es perdi. Es diu que L’Ametlla és un poble mort, i jo des de les entitats on participo intento posar el meu granet de sorra per mantenir allò més nostre.
Què hi trobes a faltar?
Allò que trobo a faltar -i que cada cop que hi ha eleccions ho dic als que es presenten- és un Centre Cívic com allò que havia estat Can Muntanyola on es puguin aglutinar entitats i també altres activitats com tallers. Ens cal un lloc on es puguin reunir les comparses de Carnaval i que al costat estiguin els de l’Associació de Fotografies i Caminades de L’Ametlla muntant l’exposició “Ametllatanes” i que llavors es pugui crear un nexe i més vida de poble.
Com veus el futur?
A nivell global un tema que sempre m’ha preocupat és el del medi ambient. Fa molts anys que estem parlant de l’escalfament del planeta. A casa meva faig allò que puc i com a mestra doncs també. A nivell de L’Ametlla m’agradaria que hi hagués una mica més d’unió. Ara han sortit entitats noves com el Grup Excursionista de l’Ametlla (GEA), i entenc que una de les raons és que ara estem més al poble. Doncs si un dia es torna a la “normalitat” espero que això no es perdi i es mantinguin les entitats noves i les que s’estan reinventant i continuïn creant vida de poble i una mica més de connexió entre les persones.
Cristina Baulies –AFiC
Fotògraf Iban Vilageliu
Mª Àngels Cabello Jodar, primera alcaldessa de l’Ametlla del Vallès i assistent social
“Vaig haver de dir que jo no estava per perdre el temps o per fer de dona florero”
Estiuejava a l’Ametlla des dels 9 anys i quan la seva filla en va fer 3 va decidir viure-hi. Porta 35 anys vinculada a l’assistència social de la ciutat de Badalona, on va néixer l’any 1960. Des dels 14 anys es va implicar en moviments polítics d’esquerres i el moviment feminista. Va compaginar la seva feina d’assistent social amb la regidoria d’educació, serveis socials i recursos humans durant 8 anys, com a representant del PSC. Va ser l’alcaldessa de L’Ametlla del Vallès durant un any.
“Si t’eduquen per a que no et limitis no trobes normal que et facin callar per ser dona”
Com va ser que vas decidir venir a viure a l’Ametlla del Vallès?
Vaig néixer l’any 1960 a Badalona i em vaig criar a Santa Coloma de Gramenet. L’any 1969 els meus pares es van fer una casa d’estiueig a l’Ametlla. I jo sempre he tingut molts i molts bons records d’aquella època quan al poble no érem ni 2 mil habitants i es podia anar amb bicicleta lliurement. Vam decidir venir a viure-hi el 1996. No me’n penedeixo de res. Estic a prop del meu germà i pare i em retrobo amb amigues de quan era joveneta. Aquí s’hi viu molt bé.
Portes molts anys dedicada a l’assistència social. Com veus la teva professió? I ara amb la COVID ha canviat?
M’agrada molt la meva professió que he exercit en els darrers 35 anys a Badalona. No m’he cansat mai. Veus les dificultats que pateix la gent a tots els nivells. No només a nivell econòmic. També veiem que la pobresa és femenina. Amb la COVID ha augmentat els nivell de maltractament intrafamiliar.. A mi la pena que em fa és que aquesta parada per la COVID no l’aprofitem per reflexionar i modificar maneres de funcionar que tenim a nivell social familiar.
Quan vas començar a interessar-te pels moviments socials i la política?
Als 14 anys vaig començar a implicar-me, potser per l’aprenentatge que sempre havia vist a casa meva. Sobretot pel meu pare, una persona d’esquerres i humanista. L’any 1975 en el Moviment de Joves Socialistes de Catalunya, després en el partit polític, després en el moviment feminista de Santa Coloma, quan tocava reivindicar la Llei del divorci, l’avortament i contra la violència masclista. I la meva vida social l’he fet sobretot a Santa Coloma de Gramenet. Allà em vaig trobar gent molt més gran que jo i gent molt generosa. Vaig aprendre moltíssim de persones com Antonio Fogué o la Manuela de Madre, o la Maite Arqué. Era un moment que tot estava per fer: la llei de Sanitat amb l’Ernest LLuch, o la d’Educació o la de Serveis Socials.
I com veus ara la situació de Catalunya a nivell polític?
Quan el Joan Raventós era el cap del PSC vaig formar part de l’executiva de joves. Llavors estàvem per l’autodeterminació. Jo sempre ho he sentit així. Hem estat molts anys molts militants socialistes pel tema del federalisme, i hi haver un punt d’inflexió quan el PP va portar l’Estatut al Constitucional. Aleshores ja comença un posicionament de militants que creiem en l’autodeterminació i no podíem continuar estant on hi havíem estat tants anys. Ara com a ciutadana vaig per lliure. Vaig quedar com a regidora a l’oposició i ja votava en favor que es fes el referèndum quan la gent del meu partit votaven en contra o s’abstenien sobre aquest tema. Sempre he anat a les manifestacions i a les vies i ara jo esperava un front comú cap a un referèndum. Em sap greu que no hagi un front que sumi.
Com va ser que vas arribar a l’alcaldia de l’Ametlla?
Aquí al poble em van dir per anar a les llistes del PSC. Vaig estar treballant 8 anys compaginant la feina de Badalona amb la regidoria d’Educació, Serveis Socials i Recursos Humans a L’Ametlla del Vallès. I vaig gaudir molt com a regidora. Després l’agrupació em van proposar com alcaldessa quan el Jordi Pousa va decidir deixar l’alcaldia. I va ser un honor. Ja era un honor ser regidora i treballar pel poble i penso que em vaig esforçar moltíssim i vam treballar plegats amb molta gent. Jo m’implico a fons i els meus paràmetres són d’honestedat i fer les coses legals.
T’hagués agradat continuar d’alcaldessa?
M’hagués agradat continuar perquè penso que vam elaborar un bon projecte, un programa molt realista amb els comptes que teníem. No se si hagués aguantat físicament 4 anys més però la il·lusió hi era. Jo totes les coses me les prenc molt seriosament i de manera molt implicada. No ser estar a mitges. L’alcaldia és diferent. Els focus estan a l’alcaldia. Sembla que tu siguis responsable de tot.
T’has sentit discriminada pel fet de ser dona en el món de la política?
Jo sempre m’he sentit recolzada per companyes i companys de la política des que era molt jove. Però quan estàs a una regidoria o alcaldia t’hi trobes sempre que algú se li escapa un algo. Jo vaig haver de dir un cop, a l’inici de la primera legislatura de 2003 a 2007, que jo no estava aquí per perdre el temps, per fer de dona florero o perquè es pogués dir que hi ha una dona a la llista. Si t’eduquen per a que no et limitis per ser dona i sempre has tingut opinió i criteri propi no trobes normal que et facin callar per ser dona o que no et deixin fer feina per ser dona. A part de que la dona que s’ha dedicat al món social, polític, artístic o cultural encara fa feina a casa perquè per molt lliberal que siguis les càrregues no es reparteixen igual. Som unes cracks, som molt eficients. Que l’alcaldessa sigui una dona també és un tema que costa d’assumir.
Quina podria ser la teva filosofia de vida en una frase?
El lema “actuar localment i pensar globalment” va amb el meu tarannà.
Que t’agrada més de viure a l’Ametlla?
Gaudir de la natura i estar tranquil·la i amb la meva gent. Jo la vida la visc molt senzillament. A mi m’agrada prendre el cafè amb llet al jardí i a la nit quedar-me una estona per mirar el cel.
I què t’agrada menys de l’Ametlla?
El fet que no hi hagi un centre més planer limita molt les relacions entre les persones. Sense centre no hi haurà xarxa de poble. Som un poble però un poble dormitori.
Cristina Baulies - AFiC
Fotògrafa Cristina Baulies
Consol Sans Mascarell, actriu, comerciant i presidenta de l’Agrupació Cultural de Dones de l’Ametlla
“No he fet més teatre en els últims anys perquè és difícil que hi hagi un paper per a una senyora de 76 anys”
Va néixer l’any 1944 a Barcelona i el 1975 va arribar a l’Ametlla del Vallès amb el seu marit i tres fills. Dos nois i una noia. “Vam venir a viure a un poble per fer vida de poble”. Va impulsar la primera Associació de Pares, va participar en l’Associació de Veïns, i ara és presidenta de l’Agrupació de Dones. Implicada en el teatre local com actriu, responsable de vestuari, creant una escola de teatre per a infants i joves i dirigint gent gran. També s’ha bolcat en el carnaval, la coral i les tertúlies literàries.
“Allò normal era que una dona cobrés mil o dues mil pessetes menys”
Com és que vas decidir viure a l’Ametlla del Vallès?
Teníem 3 fills i vivíem en un pis. El meu fill gran tenia un problema i el neuròleg va dir que el nen havia de córrer i saltar. Llavors vam decidir anar a viure a fora de la ciutat. En aquella època quan els nanos tornaven d’escola agafaven la bicicleta i no els veies fins l’hora de sopar. I el meu fill gran ja no va tenir més problemes.
Estàs molt implicada en la vida de l’Ametlla?
Vam venir a viure a un poble per fer vida de poble. No per venir a dormir al poble. I per fer vida de poble el primer que vam fer va ser apuntar els nens a l’escola local. Era l’any 1975 i al poble hi havia 1.500 habitants. Llavors vam crear una gestora per fer una associació de pares. Franco encara no era mort. Els mestres ho van rebre molt malament perquè es pensaven que veníem a qüestionar la seva feina. Nosaltres no la qüestionàvem en absolut. Però sí qüestionàvem les condicions amb què duien a terme la seva feina perquè a cada classe de 40 nens hi havia dos cursos. Volíem una escola nova on cada curs tingués una classe i un mestre. Quan es va crear l’Escola Bertí -abans era l’Escola Mare de Deu de Montserrat- això va produir que molta gent que venien a estiuejar es quedessin a viure a l’Ametlla.
I com va ser que vas començar a fer teatre a l’Ametlla?
La mateixa colla de gent jove que havien fet un grup d’Esplai feien teatre. En aquell grup hi havia en Pep Munné i va proposar que representéssim La Cantant Calva. Vam fer moltes obres. Posteriorment, amb la Núria Martí vam proposar crear un planter de teatre i vam fer l’escola de teatre infantil. Jo hi vaig ser sempre, amb la Roser Fontanals i després amb la Carmina Moncau. En aquell moment treballava moltes hores i tenia poc temps per estar amb els fills i com els tres feien teatre era una activitat que fèiem conjuntament. Jo sempre he fet el vestuari i he actuat fins al 2015 quan el meu segon marit va emmalaltir. Just ara, em van dir que hi havia un paper per a mi. Si no he fet obres en els darrers sis anys no és perquè no volgués, sinó perquè és molt difícil que hagi un paper per a una senyora de 76 anys. Ara l’obra està aturada per la COVID19 i no hem pogut tirar-la endavant.
Quina ha estat la teva trajectòria a nivell de treball remunerat i d’estudis?
Jo hagués volgut estudiar. A casa meva no hi havia diners. Una dona no estudiava i un home sí. Jo vaig començar a estudiar “Comerç pràctic”, que avui anomenaríem “auxiliar d’administració”. Als 13 anys em van posar a treballar. El raonament era que si treballava podia continuar estudiant. Amb el que jo guanyava pagava les classes nocturnes. Vaig treballar d’administrativa fins que em vaig casar. El meu marit anava a vendre al mercat i al principi anava a vendre amb ell, però com que vaig tenir els tres fills molt seguits em vaig quedar a casa. L’any 80, quan ja vivíem a l’Ametlla, em vaig separar. Em vaig posar a vendre al mercat. L’any 80 era molt complicat. No hi havia ni llei de divorci. I vaig tirar endavant. En un moment en comptes d’anar al mercat vaig posar una botiga de dietètica a Barcelona i després una merceria a l’Ametlla. Ho vaig deixar perquè em vaig tornar a casar i la meva mare va agafar Alzheimer i llavors vaig tancar la botiga i em vaig tornar a quedar a casa.
En quins moments de la vida has sentit més la discriminació per ser dona?
Una noia, com que era per casar-se, doncs no calia que estudiés. Per als meus pares va ser un gran sacrifici que jo pogués estudiar per administrativa. El meu pare va venir tocat de la guerra, va estar malat i va morir quan jo tenia 16 anys. Ell volia que jo em pogués guanyar la vida amb una cosa que no fos anar a treballar a una fàbrica. Quan treballes en una empresa, la discriminació per ser dona és diària. Quan vaig treballar en una empresa més gran ni te n’adonaves que estaves marginada perquè era allò normal. Allò normal era que una dona cobrés mil o dues mil pessetes menys. Un altre moment és quan arribes a un poble i et poses davant l’AMPA i te’n vas a parlar amb l’alcalde. I l’alcalde et mira com dient de què vas. Però on més he patit el masclisme és anant a vendre al mercat, i també conduint. Entres amb una furgoneta gran al mercat i hi ha dos cents homes indicant per on has de passar. Per no parlar del que volia lligar. Ara m’he de quadrar per ser dona i per ser vella. A mi no m’importa ser vella, jo presumeixo dels anys que tinc, però no m’agrada que me’n facin sentir. Això és una altra cosa.
Com va néixer l’Agrupació cultural de dones?
Entre les 70 i els 80 la Isabel Mañez va dir en una reunió que els homes cada diumenge després de dinar anaven a Can Quico a jugar la botifarra i que elles es quedaven soles a casa. I la primera gran cosa que vam fer va ser una tarda unes quantes anar a berenar a la Garriga. Totes les coses les feien a les 5 de la tarda. Molt flamenques però a les 8 del vespre havien de ser casa a fer el sopar als homes. En aquell moment a l’Ametlla les anomenaven les vagaroses, de vagues. Ara en sóc presidenta però que no vol dir res perquè és un treball coral. L’agrupació de dones fem la Fira de Sant Ponç, ajudem a l’escudella de Carnaval, fem la Mostra de truites a la Festa Major i participem en tot allò que ens demanen. I pensem fer més coses. Havíem arribat a ser 300 sòcies i ara en som unes 150.
Com encares la vida?
Quan era jove em pensava que era molt llesta i ho sabia tot i ara se que no sé res o molt poca cosa. Fer-se vell només té un avantatge: adquirir experiència. Però si aquesta experiència no l’utilitzes és com si haguessis llençat la teva vida. Jo sempre vaig de cara i continuo fent-ho, però vaig més en compte. M’he calmat molt. He aprés a gaudir de la vida tant com puc. I, en general, som privilegiats aquí. Això també s’ha d’apreciar.
Què t’agrada més i menys de l’Ametlla?
De l’Ametlla m’agrada molt el tracte amb la gent. Els amics. Hi trobo a faltar un autobús que et porti a tot arreu. No només a Granollers. Una llançadora entre l’Ametlla i La Garriga. I un nucli en el poble.
Com veus el futur?
La pandèmia passarà igual que les pandèmies anteriors i l’economia pujarà de nou. El futur serà com ha estat el passat. Les coses aniran cap endavant i cap endarrere, com sempre.
Cristina Baulies –AFiC